Translate

viernes, 29 de noviembre de 2019

EL MUNICIPIO DE VILLANUEVA DE ALCOLEA EN EL AÑO 1.925


GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PUEBLOS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

RECORDAR ES VIVIR, POR JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

EL MUNICIPIO DE VILANOVA D'ALCOLEA/VILLANUEVA DE ALCOLEA EN EL AÑO 1.925 (DATOS PARA SU HISTORIA).
Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.
INTRODUCCIÓN: Datos del municipio valenciano de Vilanova d'Alcolea/Villanueva de Alcolea (Castellón), publicados en una guía provincial de información bajo el título “Anuario-Guía de la provincia de Castellón, año 1925”, la publicación de la obra fue subvencionada por la Excelentísima Diputación y Ayuntamientos de la provincia de Castellón. La excelencia y mérito de trabajo de este anuario es de su autor D. Manuel Bellido Rubert, la obra fue imprimida en Castellón de la Plana por la imprenta de Joaquín Barberá que tenía sus oficinas en la calle de Asensi, nº4 de dicha ciudad. En la página 477 de dicho anuario, Manuel Bellido transfiere datos referidos al municipio de Villanueva de Alcolea, que textualmente expone en los siguientes términos (sic):
EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: 
VILLANUEVA DE ALCOLEA: Ffundada después de la Reconquista, de 1.891 habitantes de hecho, 1.951 de derecho, 1.231 edificios y 67'52 kilómetros cuadrados de término municipal, entre los de Cuevas de Vinromá, Alcalá de Chivert, Sierra Engarcerán y Benlloch; tiene dentro de su término el de Torre Endoménech. Pertenece en todo a Albocácer. Tiene luz eléctrica y buenos lavaderos. El clima es templado y se habla el valenciano. Dista 20 kilómetros en línea recta de Albocácer, y 33 de Castellón.
PRODUCTOS. - Cereales, patatas, algarrobas, pastos y ganados.
FIESTAS. - El 17 de Enero a San Antonio Abad, y en su día, a la Virgen del Rosario. TEMPLO. - Dedicado a San Bartolomé y Calvario.
OBRAS DE MÉRITO. -  En la iglesia, el altar mayor, corintio y bien dorado. En el de San Roque, escultura del Santo, de Capuz, y pinturas y ornamentos, y en el Calvario, bonitas pilastras y talla, de Cruella, y pinturas de Oliet.
VIAJE. - Itinerario núm. 8. (detallado al final del texto).
 AYUNTAMIENTO. -
Alcalde, D. Joaquín Garrido Rausell.
Tenientes, D. Casto Pradas y D. Jaime Saura.
Concejales: D. Agapito Martínez Saura; D. Bartolomé Viñes Tubo; D.Tomás Martínez Cano ; D. Daniel Saura Saura.
Secretario, D. Lamberto Pavía Portalés
TITULARES.-
Médico, D. Francisco Casanova.
Farmacéutico, D. Juan Pavía.
Veterinario, D. Eugenio Centelles.
Practicante, D. Joaquín Ebrí.
JUZGADO MUNICIPAL.-
Juez, D. Carlos Rovira Puchal.
Fiscal, D. Buenaventura Vidal Ferrer.
Secretario, D. Ramón Fortea Guimerá.
CLERO PARROQUIAL.-
Párroco, D. Francisco Moliner.
Coadjutor, D. Manuel Moliner.
ESCUELAS NACIONALES.-
Maestro, D. Manuel Bort Saura.
Maestra, D.ª Rosa Monfort Fabregat.
CARTERO, Emilio Martínez.
TELÉFONO, Benlloch.
FERROCARRIL, Torreblanca o Castellón.
PUESTO DE GUARDIA CIVIL. -
SOMATÉN. - Cabo, D. Ricardo Albert Segarra; Sub-cabo. D. Ismael Saura Centelles.
ABACERIAS. - Manuel Saura Bort; José Santamaría; Viuda de Francisco Saura; José Rambla Saura; Alfredo García Mas; Hijas de Rambla.
ALPARGATERIAS. - Emilio Martínez; Manuel Miralles.
BARBERIAS. - Joaquín Ebrí; Jaime Bernal ; Benigno Rambla.
CAFÉS. - Francisco Saura Viñes; Ismael Saura ; Joaquín Saura ; Cooperativa “La Fidelidad” ; Ignacio Saura Tena.
CARNICERIAS. - Francisco Sama Centelles; Joaquín Saura; Jaime Soria.
CARPINTERIAS. - Roberto Saura; Casimiro Saura; Manuel Martínez; Fernando Muñóz; Alejo Ballester.
CARROS (CONST. DE). - Casimiro Saura.
CERRAJEROS. - (Véase Herreros).
HERREROS. - Vicente Martínez e hijos; Agapito Martínez; Hermenegildo Martínez.
PANADERIAS. - Manuel Saura; José Rambla Saura; Vicente Beltrán; Ramona Saura.
POSADAS. - Tomás Borrás ; Ismael Saura ; Carlos Ballés ; José Tena.
SASTRES. - Pascual San Mateo; Jaime Bernal.
TEJIDOS. - Viuda de Francisco Pradas; Benigno Montañés; José Prades.
TABERNAS. - lgnacio Saura; Lorenzo Vidal ; Vicente Vidal ; Joaquín Saura.
- ITINERARIO NÚM. 8. Ómnibus, Ruta San Mateo-Castellón: Horarios salidas, San Mateo (2) sale 6'00 h.; Salsadella 6'15; Cuevas de Vinromá (1) 7'05 h.; Torre Endoménech 7'20 h.; Villanueva de Alcolea 7'40; Benlloch 7'50; Cabanes 8'05; Puebla Tornesa (5) 8'30; Borriol 9'00; Castellón, llega 9'50.
- Ómnibus, Ruta Castellón-San Mateo: Horarios salidas, Castellón 14'30 horas; Borriol 15'00 h.; Puebla Tornesa (5) 16'00 h.; Cabanes16'25; Benlloch 16'40; Villanueva de Alcolea 16'50; Torre Endoménech 17'05; Cuevas de Vinromá 17'55; Salsadella 18'15; San Mateo, llega (2) 18'50.
Paradas intermedias donde poder enlazar con otros itinerarios:
- (1) Cuevas de Vinromá: Omnibus a Alcalá y Benasal. Itinerario núm, 17.
- (2) San Mateo: Omnibus a Albocácer-Benicarló y San Mateo-Vinaroz. Véase itinerarios.
- (5) Puebla Tornesa:  Omnibus a Albocácer-Benasal y a Vistabella. Itinerarios núms. 4 y 5. Servicio de “La Hispano de Fuente En-Segures”. Tiene la parada en su Garage, en la Avenida de Pérez Galdós (entre la Plaza de Toros y la Estación del Norte).
ADDENDA:
LA HISPANO DE FUENTE EN-SEGURES: La Compañía  de  Autobuses  “La  Hispano  de  Fuente  En-Segures”, fue fundada el 30 de Abril de 1.915, ante el Notario de Benasal Don Javier Osorio y Fernández Palacios, con un capital de  75.000 pesetas y con  el objeto  inicial  de prestar servicio de viajeros entre la Estación de ferrocarril de Alcalá de Chivert y el Balneario de la Fuente En Segures, muy concurrido entre Mayo y Octubre de cada año. Hasta entonces este servicio se prestaba con diligencias de tracción animal con sus correspondientes cambios de postas. Empezó el servicio Alcalá-Benasal en el año 1.913 con un autobús Hispano Suiza para 12 pasajeros y con matrícula CS-19. Era el número 1, con llantas macizas, pero de muy grato recuerdo por ser el principio de una gran compañía “La Hispano de Fuente En-Segures” actual “HIFE”.
CONSULTAS: (Real Academia Española, Asociación de Academias de la Lengua Española. Diccionario de la lengua española)
ABACERIA: Establecimiento de venta al por menor de aceite, vinagre, legumbres secas, bacalao, etc.:
TABERNA: Establecimiento público, de carácter popular, donde se sirven y expenden bebidas y a veces, se sirven comidas. Equivalente en la actualidad, a un bar o una cafetería.
HABITANTES DE HECHO: Se habla de población de hecho cuando se atiende a la ubicación real de una persona -normalmente cuando se hace un recuento población como el censo-, independientemente de si está empadronada o no en el lugar en que se encuentra. Dentro de la población de hecho, se establece diferencia entre los residentes y los transeúntes, que son aquellos que aparecen en el recuento pero que en realidad son población de derecho en otra localidad.
HABITANTES DE DERECHO: La población de derecho es la empadronada en su lugar o población de residencia, y ese derecho determina, entre otros aspectos, el lugar donde puede ejerce derechos políticos, como el voto. La población de derecho (o de jure) es, para un determinado momento (generalmente un año censal), la población compuesta por personas empadronadadas en un lugar donde ejercen sus derechos civiles, incluso si no viven ahí. Se trata de una distinción de carácter jurídico-administrativo. Es habitual que ambas poblaciones -derecho y hecho- no coincidan en número.
BIBLIOGRAFIA:
- Bellido Rubert, Manuel (1925):“Anuario-Guía de la provincia de Castellón, año 1925 ”.Imprenta Joaquín Barberá, Castellón de la Plana, Repositori Universitat Jaume I.


martes, 26 de noviembre de 2019

L'ABRAÇ AL MEU AMIC PI

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

Per: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" (Projecte: "ESPIGOLANT CULTURA": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

(Temàtica): LA VIDA AL MASOS ....

"L'ABRAÇ AL MEU AMIC PI/UN ABRAZO A MI AMIGO PINO".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

RESUM: (en valencià)- El següent article és una manifestació personal d'agraïment a la naturalesa i ha les raons de ser de les coses.

- A nivell de divulgació cultural, faig el relat d'una de les múltiples relacions de simbiosi entre lo humà i lo vegetal, en pro de la recerca de nivells dimensionals en l'experiència humana de percepció sensorial, quàntica i regenerativa, prenent com a base el coneixement empíric heretat del saber popular de la ruralia castellonenca, i de les seves tradicions sobre el poder dels arbres i les creences màgiques i circumstancials de la vida.

RESUMEN: (en español)- El siguiente artículo es una manifestación personal de agradecimiento a la naturaleza y a las razones de ser de las cosas.

- A nivel de divulgación cultural, relato una de las múltiples relaciones de vínculo y simbiosis entre lo humano y lo vegetal, en pro de la búsqueda de niveles dimensionales en la experiencia de percepción sensorial, cuántica y regenerativa humana, tomando como base el conocimiento empírico heredado del saber popular de la ruralia castellonense, de sus tradiciones sobre el poder de los árboles y las creencias mágicas y circunstanciales de la vida.

EXPOSICIÓ: L'amic del que vaig a parlar-vos es un ent benefactor que dona salut i benestar, i no demana res material a cambi, tan sols les ganes d'aproparse a ell amb cor, ánima i mirada neta, es la definició de lo que es un amic, lo llamatiu es que es tracta d'un amic de fusta, es un Pi, un arbre dret i verdader, un amic i un ser viu benefactor de purificació mediambiental i cósmica per a mi i per a tots l'essers humans que se li apropen. 

   El Pi és un arbre dotat de grant  mobilitat, el moviment i la elasticidad és un factor important en la seva supervivència, la energia de este ser circula per tot ell amb rapidesa  per dins del seu tronc, per les branques, rames i fulles, tot ell poseeix energies fortes i dúctils, que fluixen en una desordenada armonia sensorial d'un aura que s'exten al voltant de  l'arbre, e intencionadament trasmet la força vital també a l'exterior. 

   El Pi te un caràcter vivaç que li permet adaptar-se a una gran varietat de terres, i ubicacions mediambientals, on es capaç d'arrelar, crea al llarg de la seva existència tot un ecosistema i biocenosi de maquia i fauna que es va transformant rápida i constantment, el Pi tendeix a la expansió i la formació de frondosos boscos. 

   El color predominant del fullatge del Pi, es d'un to verdós fosc, la emanació de fragancies que emet es percep fàcilment dins del bosc, i dóna la sensació que tot ell es tenyeix del seu mateix to verdós fosc ombriós, barrejant-se les vibracións suspengudes en l'ambient, junt amb un aura densa, l'aroma de la resina, i la vitalitat que emet el Pi, tot incideix en un ambient creatiu d'aura de vida al voltant d'ell, que fa olor de terra i es refrescant com la brisa de la mar. 

   Els pins són arbres d'energia robusta, la seva presència sempre dóna una sensació de seguretat, però alhora posseeixen aquesta característica de mobilitat que de vegades els dóna un aspecte una mica desordenat i desgreñat. 

   Quant ens adentrem a passetjar per dins d'un bosc de pins, sense adonar-nos ens anira influint l'aura activa del ánima dels arbres pinaçis, rápidament notarem com ens va influint en la persona, en el sistema motriu i en un benestar del estat del ànim, no es estrany que accelerem el pas, si per cas et sents cansat o et pesen les cames, cal apropar-se a la soca d'un pi gran, quant més gran i fort millor, i envoltar el tronc de l'arbre amb els teus braços, i abraçar-lo amb ganes amb els brazos ben estesos, i acariar les esquerdes de la corfa del tronc amb els dits per fer-ne la trasmisió d'energia a través d'ells, deixa manera vuidarás el cansament i la energia negativa, i una fluideça de benestar penetra en el ser iniciat i s'apoderará dels musculs i del sistema circulatori, i al rato es recupera la força muscular, la vitalitat i es normalitza la irrigació sanguínia, un poc de descans a l'ombra del pi fa la resta....

Val la pena donar un abraç a un amic....

(JEPB,Torreblanca, 2013).


RENYORANÇA DE L'ABRAÇ D'UN AMIC....

Imaginant el temps, dels passats viscuts....

Tant em volieu...

tots els dies a la meua ombra venieu a jugar.

és vareu anar fent grans,

 i un día,... hai un día...

ja no vareu tornar,

m'ha vieu oblidat...

no se lo que vos a pogut passar.

Jo i l'ombra on tan vareu jugar

ens cansem d'esperar

ens agradaria poder-vos abraçar...

no vós oblideu

 a buscar-vos no puc anar...

de la terra no em puc escapar .

(Poesía de Juan E. Prades, 2013).

BIBLIOGRAFIA:
- Caro Baroja, Julio (1974): Ritos y mitos equívocos.  Ediciones Istmo, 1.974.;
- Caro Baroja, Julio Los pueblos de la península ibérica: temas de etnografía española. Editorial Crítica, 1991.
- Caro Baroja, Julio (1987): Formas de cultura y vida tradicional de los pastores y vaqueros en la región de Cantabria. Universidad de Cantabria. Servicio de Publicaciones, 1987.
- Caro Baroja, Julio (1995): La cara, espejo del alma: historia de la fisiognómica. Círculo de Lectores, 1995.
- Caro Baroja, Julio (1982): Cuadernos de Historia de la Medicina Vasca.  Universidad del País Vasco. Seminario de Historia de la Medicina Vasca, Euskal Herriko Unibertsitatea. Euskal Medikuntzaren Historia-Mintegia,1982.
- Caro Baroja, Julio (1986): De la superstición al ateísmo. Taurus Ediciones1986.
- Caro Baroja, Julio (1968): Estudio sobre la vida tradicional española Seminarios y Ediciones, 1968.
- José Pedro Marín Murcia, Marta Martínez Cano, Philippe Nicolas: Culto a los árboles, la magia de los bosques. Eurobacteria.;
- Sir James George Frazer (1922): The Golden Buogh. The Macmillan Company, New York, 1922.
 - Prades Bel, Juan E.(2011): "La romería de Sant Pere de l'any 2003 en honor al patró de La Ribera". Publicación Llibre Festes Patronals Sant Pere, La Ribera Cabanes, págines 30-31, any 2011.
- Prades Bel, Juan E. (2011): "Retalls de memoria d'una vida rural, gastronomía i vida quotidiana". Publicación D.P.: T-0181-11, editor: Juan E. Prades, any 2011.
- Prades Bel, Juan E.(2010): "Els corrals antics i altres construcción pastorils del terme d'Alcalá de Xivert/catálogo inventario (II)". Publicación Revista Mainhardt D.P: CS-357/88, nº66/abril /2010, págines 38-40, any 2010. ; - Prades Bel, Juan E.(2009): "Ermites i creences de pobles castellonencs: l'ermita de Santa Bárbara de la Salzadella (Baix Maestrat". Publicación
Revista Mainhardt, D.P: CS-357/88, nº63/abril/2009, págines 28-29, any 2009.

ARCHIVO FOTO-IMAGEN:




lunes, 25 de noviembre de 2019

HISTORIAS DE CORSARIOS.


HISTORIAS DEL MAR.

RECORDAR ES VIVIR, POR JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).


HISTORIAS DE CORSARIOS: EL CAPITÁN MAKATER. ANALES MARÍTIMOS.

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: Entre las páginas de la Gaceta de Madrid publicada el día 6 de febrero del año 1841, se daba cuenta de los avatares de cuatro años de incursiones de guerra naval del corsario Makater y su famoso barco la Princesa Negra. El texto de la Gaceta es una carta e informe oficial de los hechos, y textualmente dice así (sic):

EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: El capitán Makater. Anales marítimos.
Gaceta de Madrid:
núm. 2302, de 06/02/1841, páginas 3 a 4.
TEXTOS: EL CAPITAN MAKATER.
ANALES MARÍTIMOS. Entre los muchos capitanes corsarios que se hicieron célebres en las aguas de la Mancha durante la guerra marítima de 1778, fue sin duda el que más sobresalió por su arrojo y nombradía el famoso Makater, cuyo nombre llegó á hacerse tan popular en Querburgo. En punto á valor en nada cedió á los Montbart y á los Monteuban, famosos “flibustieros”, que atronaron los mares del Nuevo Mundo con el estruendo de sus hazañas: ni en los tiempos modernos los Sourconf, ni los Balidar rayaron tampoco más alto que él. Este intrépido marino, á quien ningún obstáculo hacia volver atrás, que no conocía el miedo delante de ningún peligro; este hombre extraordinario, que hacía frente sobre un débil bajel á las tempestades más furiosas; que cifraba su placer en desafiar á la muerte en medio de las balas; este héroe, que jugaba con los elementos, era un paisano irlandés de las cercanías de Londonderry , que por largo tiempo había ejercido la piratería en los mares de América; y habiéndose visto en la necesidad de emigrar para libertar su cabeza de la espada de las leyes de su país, y sustraerse á la horca, llegó por fin á Francia pobre y cubierto de cicatrices por los años de 1774. Cuando el Gabinete de Versalles reconoció la independencia de América y se declaró la guerra con la Gran Bretaña, obtuvo Makater el mando de un bergantín corsario armado en Dunkerque de 22 cañones, que se llamaba la Princesa Negra y volaba sobre las aguas con la agilidad de las golondrinas. Este corsario hizo su primera salida en una mañana muy cargada de enero de 1779. Aquel mismo día al oscurecer empeñó un combate con dos buques guarda-costas: echó el uno á pique, y tomó el otro al abordaje. Durante la noche vogó hacia el Támesis, avanzando hasta más allá de Gravesend, y pasó bajo el cañón de un buque, que creyéndole inglés, no le opuso el menor obstáculo. Seis embarcaciones mercantes estaban ancladas más arriba en el rio. Makater echó sus botes al agua, y se hizo dueño de ellas mientras sus tripulaciones dormían tranquilamente. Echó á pique dos que estaban hacia la parte del Este, y se llevó las otras cuatro después de haber puesto su gente á fondo de cala. Cuando llego cerca del buque, junto al cual había va pasado, dejóse oír un solemne allsivell del oficial de cuarto. El corsario respondió en ingles con su bocina á este grito marítimo, y pasó libremente. Al desembocar del Támesis apresó Makater una goleta cargada de cáñamo y de brea que venía de Cariskroon con rumbo á Chatam. Una legua más allá se apoderó del brik el “Afortunado” que vogaba de Dundee á Londres con cargamento de trigo. Tripuló con gente suya, después una balandra de placer que había salido de Mildderbourg con la familia de un miembro de la Cámara de los Lores. Y por último encontró otros dos buques de tres palos que navegaban de Limerich a Londres protegidos por una corbeta de 22 cañones. Aunque iba reducida á la mitad de su gente por haber puesto la restante á bordo de sus presas, Makater no titubeó un momento en atacar á la corbeta inglesa. Se precipitó sobre ella, y largó una andanada, á que contestó el enemigo con toda su batería de estribor, empeñándose en seguida un reñido combate. Las fuerzas de ambas partes eran iguales con corta diferencia; pero la Princesa Negra tenía el viento favorable, y supo sacar partido de esta gran ventaja. Jugaba la artillería con un estruendo que parecía aumentarse por momentos, cuando aprovechando el corsario una maniobra falsa de su antagonista, le largó, enfilándole, una andanada que echó abajo sus palos mesana y mayor, cortó sus cables, y barrió su cubierta. La corbeta así desmantelada, izó su pabellón. En la media hora que duraría el combate, huyeron á todo trapo hacia el Támesis las otras embarcaciones. Makater las perdió; pero era dueño de su escolta; captura infinitamente más gloriosa, y que coronaba más dignamente el primer paso del corsario. La Princesa Negra entró de vuelta en Dunkerque después de 22 horas de ausencia, conduciendo bajo su pabellón cinco navíos mercantes, una embarcación de placer, un buque de guerra, y el bergantín que había apresado apenas salió a la mar, y que entró la misma mañana, causando el resultado de esta expedición de un día, el asombro y admiración de los habitantes de Dunkerque. Makater volvió á bordo con su gente después de una hora le desembarco, y las mismas olas que le habían conducido al puerto, volvieron á alejarle de él impelidas por un viento fresco que favorecía su rumbo hacia el Norte. El tiempo estaba sereno, el viento soplaba bastante vivo, y atravesando la luna un claro entre las nubes, plateaba con su melancólica luz las caprichosas ondas del mar. Como á las dos de la mañana topó el corsario en sus aguas un convoy de 12 buques escoltado por una goleta y un bergantín de 16 cañones. La Princesa Negra cargo sobre este último buque, y le soltó una andanada, haciendo un destrozo tal en el aparejo del pobre bergantín, que hubo de izar su bandera sin quemar un cebo; la goleta siguió su ejemplo, y todo el convoy fue apresado en un momento. Estos buques iban cargados de trigo de Bremen á Londres por cuenta de la marina Real inglesa. Volvio el corsario con el día al puerto donde había sido armado con sus 14 presas, que componían casi una flota entera; y Makater apareció como un hombre extraordinario, á quien sus prodigiosos hechos de armas, engrandecidos más por la fama, hacían el terror del comercio inglés. Dunkerque vió renovarse entonces los rasgos de valor y hechos heroicos de que un siglo antes le había dado Juan Bark tantos ejemplos. Después de estas hazañas fue cuando Makater vino á surcar las aguas de la Mancha y á llenarlas de espanto y de terror. No tardó su buena estrella en ofrecerle ocasiones para señalarse con nuevas proas, y á los dos días de navegación se apoderó de un buque cargado de lino que había salido de Baltimore en Friande, y navegaba con rumbo á Altona. Al siguiente apresó otro bergantín que iba de BeIfast a Hoorn con un gran cargamento de cobre y de estaño, apoderándose a eso de medio día de un sloop guardacostas y de una docena de velas que bajo su protección pescaban. Entró en el puerto de Dieppe con sus 15 embarcaciones, y siguió su derrotero hacia el Oeste. Detenido una tarde de calma á la vista de un gran buque que la bruma del mar le impedía ver distintamente, Makater naturalmente colérico, se consumía de impaciencia viéndose elevado á guisa de mojón en medio de las aguas, y las maldecía, y maldecía el viento arrebatado de furor. Por fin durante la noche vino una ligera brisa con la marea, y el impetuoso corsario, rompiendo el freno que le detenía, avanzó a toda vela hacia el buque que estaba delante de él. Era la fragata Hibernia, de 32cañones, capitán Coockburn. Cuando Makater pudo reconocerla á través de las brumas y del velo de la noche, estaba ya demasiado cerca para rehuir el encuentro: fue preciso; pues aceptar el combate. Después de una lucha encarnizada que duró más de dos horas, el corsario tomó al abordaje á su poderoso adversario; pero tan mal trecho quedó el vencedor en la lid, que hubo de emplear infinito trabajo para ganar el puerto de Havre, teniendo el buque apresado que hacer otro tanto. Uno y otro arribaron en el estado más lastimoso. Acribillado el casco á balazos, desarbolado, rasgado el velamen y destrozado su aparejo, todo anunciaba que la Princesa Negra había comprado muy cara su victoria. Tales y tan grandes fueron las averías que experimentó este buque, que su reparación llevó cerca de tres meses de trabajo. Cuando llegó á encontrarse en estado de volver al mar, Makater se apresuró á dejar el Havre, en donde acababa de consumir un tiempo mucho más penoso para él que la campaña más laboriosa. Dio la vela una hermosa tarde de los últimos días de abril, y navegó á todo trapo hacia Portsmouth. La fortuna, que secundaba siempre su valor, le proporcionó en medio del canal un encuentro con un corsario inglés, que conducía dos presas que acababa de hacer. Makater hizo arriar bandera al inglés, y dió la libertad á los dos buques franceses, de los cuales uno era de Gravelines, y el otro por una rara y feliz casualidad pertenecía justamente á uno de los que habían armado el buque libertador. Después de una semana entera de mal tiempo, consumida en cruzar infructuosamente las costas de Inglaterra, cayó la Princesa Negra sobre dos embarcaciones de tres palos y un bergantín, que los vientos contrarios detenían en la pequeña isla de Rocken. No necesitó más que presentarse para hacerse dueño de estos tres bajeles, que arribaban el uno de Porto y los otros dos de Málaga y Alicante con un rico cargamento de vinos para Londres. El corsario se llevó también otro bergantín surto en la misma costa, que venía de Faro y de Tavora, igualmente cargado de vino, y detenido también por el viento contrario, apoderóse luego de un sloop de Cardiff, de un barco costeño de Tayne, y de un barquichuelo de la marina Real desmantelado en una arriada por un huracán. Tres días de un viento tempestuoso no le permitieron alejarse de la costa de Rocken; al cabo de ellos comenzó a calmar el viento, las olas se amansaron, y nuestro corsario aprovechó el buen estado del mar haciéndose á la vela para F rancia con sus trofeos. En su travesía apresó en las inmediaciones de Aúrigny un buque de tres palos de la compañía de las Indias, que maltratado por un temporal sobre la costa de la Hogue, habíase visto forzado á arribar á la ensenada de Vauville con un precioso cargamento de azúcar y café que traía de las Antillas. Llegó Makater con sus presas á la rada de Querburgo el dia 30 de Mayo de 1779, y saludó á la plaza con una triple descarga de toda la artillería de sus dos bandas. Entró en el puerto seguidamente y desembarcó entre la multitud que se agolpaba al muelle para ver al terrible corsario, era un hombre como de 45 años, de regular estatura, pero grueso y de una constitución fuerte; su ancha espalda y sus nervudos brazos revelaban bien la fuerza hercúlea de que estaba dotado; su fisonomía, en la que su alma estaba fielmente retratada, dejaba traslucir cierta fiereza y anunciaba un carácter muy duro. Cubría su cabeza una peluca negra (que todos los oficiales de marina llevaban), cuyo género de peinado, realzando su aspecto marcial, le daba un aire de aspereza que le había valido quizá la sumisión de más de un inglés. El capitán de la Princesa Negra se alojó en la fonda de Inglaterra, donde solía parar las veces que saltaba en tierra. Con la marea de la tarde salía al mar, y las mismas olas, á la mañana siguiente le volvían á traer con sus ricas presas. Continuamente se le veía entrar con buques ingleses, tanto que durante el verano y el otoño de 1779 llenó con sus capturas los muelles de Querburgo y Saint-Malo. Así resonaba en todos los puertos de la Mancha el nombre de Makater y el estruendo de sus victorias. Estos hechos brillantes, estos trofeos de un momento de valor, ricos despojos que podían hacer la suerte de una familia, habían exaltado la imaginación de todos los habitantes de la costa, y todo el mundo ya quería ser corsario con la esperanza de enriquecerse en una sola noche de fortuna. Un viejo de Querburgo, que entonces era joven, nos ha referido que habiendo querido matricularse en la tripulación de la Princesa Negra, fue presentado al capitán por su segundo en el mando el lugarteniente Gilles. Ola, amigo, ¿queréis servir conmigo á bordo? le dijo Makater: concedido; pero ha de ser con una condición. Conmigo es preciso vencer ó morir. Si sales bien, tendrás oro en abundancia; si te matan, te echaremos al mar para que se regale con tu cuerpo algún pez hambriento. Pero ¿creeis que moriré en el primer encuentro? respondió el mozalbete. No sé nada. De todos modos, no quisiera yo que mi cuerpo sirviera de pasto á un requin. Pues ¿dónde querías que le pusiéramos? ¿En una caja rellena de algodones? La idea de ser uno muerto ¡Cómo qué, villano, disputas con la muerte, y no la has visto todavia!, ¡Regateas ya los sablazos que aún no has visto relucir!, !Anda en hora mala, que yo no quiero á bordo cobardes como tú!. Por aquí se ve que Makater no se esforzaba en infundir aliento a sus reclutas: este terrible lobo marino necesitaba hombres que tuvieran en poco la vida; que marcharan alegres á buscar los peligros, y que estuvieran siempre dispuestos á arrastrar una muerte que menospreciaban. En el otoño que corría, la Princesa Negra salió de Querburgo para cruzar las costas de Inglaterra, y después de haber navegado muchos días sin hacer ninguna captura, Makater echó al agua sus botes una noche tempestuosa, y arrebató dos buques surtos en el puerto de Darmouth, que condujo á Saint-Malo con otra pequeña embarcación de Donegall, que atrapó en la travesía á la altura de Casquéts. En seguida marchó á cruzar las aguas de Jersey, en donde halló un gran corsario de esta isla, y trabó con él el combate más reñido quizá que ha sostenido corsario alguno. Tres horas duró la lucha: Makater intentó el abordaje por dos veces, y otras tantas fue rechazado por los bravos marinos que hormigueaban en la cubierta de su adversario. Al fin rendidos de fatiga, desmantelados y haciendo agua por todas partes los dos buques, cesaron en un combate que probablemente solo hubiera terminado con la pérdida de entrambos. El isleño entró á duras penas en el puerto de Saint-Helier, y la Princesa Negra tornó á Saint- Malo con sus obras vivas y muertas despedazadas por la metralla, las velas como un tul , 25 balazos y 50 hombres fuera de combate. Carenado el buque y cubiertas las bajas de la tripulación, volvió Makater al mar, y esta salida fue tan dichosa, como la anterior había sido desafortunada. A pesar de eso corrió más de una vez graves riesgos, estando muy á punto de haber sido apresado. Habiéndole dado caza dos barcos ingleses, de los que no le era posible evadirse huyendo, se refugió entre unos escollos en medio de los rompientes, adonde por la corriente de las aguas no podían aproximarse los dos buques perseguidores para atacarle. Esperaba salir de su embarazosa situación á favor de la marea; pero el enemigo, adivinando su proyecto, resolvió hacerse dueño de él sobre la marcha, y al momento se presentaron ocho barcos llenos de gente para aniquilar á nuestro corsario. Makater se preparó á recibirlos como buen francés, y cuando estuvieren á distancia conveniente, con goas y balas de cadena, que acribillaban las barcas, en tanto que la mosquetería, acribillándolos con un fuego bien nutrido, y la artillería, vomitando metralla, causaban gran destrozo en los barcos y en la gente. Cinco peniches se fueron á pique, y más de 150 ingleses perdieron la vida en este encuentro. Subió á poco la marea, y se salvó el corsario, entrando á los pocos días en Querburgo con tres presas, de las cuales la que menos valía 1009 escudos en metálico. Makater tenía la costumbre de celebrar la vuelta de sus expediciones con orgias á que convidaba á todos los capitanes corsarios, gastando en estos festejos sumas enormes de dinero. Pocas veces le llegaban 19 escudos para una comida. Para ir al café de París que estaba enfrente de la fonda de Inglaterra, donde paraba, solía trasladarse en posta con seis caballos y dos postillones, pero daba la vuelta á la ciudad con este aparato antes de entrar en el café, en donde muchas veces lo hacía todo pedazos por el placer de pagarlo. Los marineros de la Princesa Negra cargados también de oro imitaban en tales días los excesos de su digno capitán entregándose á todo linaje de locuras, maltratando á los paisanos, y trabando continuamente sangrientas pendencias con los soldados suizos del regimiento de Walderner, que estaba de guarnición en Querburgo. Una vispera del día de Reyes Makater se puso de acuerdo con toda su gente para comprar á cualquier precio todas las aves que hubiese en la plaza, muy á disgusto de los despenseros que suplicaban á los marinos les cedieran los gansos para celebrar el día de Reyes. Los marineros ataron las aves unas á otras haciendo varias parvas de pájaros, y con largas cuerdas las llevaron arrastrando por las calles al puerto, en donde las repartieron a quien las quiso. De vuelta de una nueva correría con presas de gran valor por el Carnaval de 1782, no sabiendo Makater qué nuevos medios de diversión imaginar, tuvo la ocurrencia de entretenerse en una orgia del martes de Carnaval haciendo calentar en una trébede abundancia de escudos que arrojaba luego candentes á la calle por las ventanas de la fonda, disfrutando gran placer cuando veía las turbas arrojarse sobre estas monedas ardiendo, que abrasaban sus manos al tiempo de cogerlas. No contento con esta prodigalidad extravagante, tomó la posta y se fue al café, en donde presidió un ponche de 80 bolsas. Makater hacia continuamente sus salidas al mar, y eran á cual más felices. En una de ellas se encontró una noche de niebla con un buque que juzgó enemigo, y del que no se hizo dueño sino después de un serio combate. Justamente era un corsario de Saint-Malo que mandaba un amigo del vencedor. Mi querido colega, le dijo Makater, maldigo la fatalidad que nos ha juntado para matarnos gente y ametrallar nuestros buques; pero por otra parte me alegro de haberte batido. El otro día asegurabas que eras tan valiente como yo; es posible ... Pero menester sería que confieses que si somos iguales en valor, no lo somos en fuerza. Y los dos amigos se separaron más amigos que antes. En otra excursión apresó todavía Makater varias embarcaciones; pero estas presas fueron recobradas, y el mismo Makater, perseguido por fuerzas superiores, tuvo apenas tiempo para salvarse en Querburgo. Este primer jaque solo sirvió para aumentar su ardimiento; pero la fortuna, que le acariciaba tan constantemente, después de dos años convirtió sus halagos en desvíos, y el Dios de la victoria le abandonó. El intrépido corsario fue apresado de allí á algún tiempo, después de haber sostenido un recio combate cerca de la isla de Wigh, en donde probó como el héroe tebano, que no siempre sigue la victoria al valor. Cargado de hierros acabó sus días en el fondo de un fétido calabozo por el año de 1782. Tal fue el desgraciado fin de uno de los más bravos marinos que han surcado las aguas de la Mancha.

ADDENDA: Adiciones y complementos sobre la temática y motivos del articulo (Por Juan E. Prades):
- QUERBURGO: es el actual Cherburgo-Octeville, era una comuna francesa, que estaba situada en la región de Normandía, departamento de Mancha, en el distrito de Cherburgo y cabeza de partido de los cantones de Cherburgo-Octeville-1, Cherburgo-Octeville-2 y Cherburgo-Octeville-3, y que el uno de enero de 2016 se unió a las comunas de Équeurdreville-Hainneville, La Glacerie, Querqueville y Tourlaville, formando la comuna nueva de Cherburgo-en-Cotentin, y pasando las cinco comunas a ser comunas delegadas de la misma.
FILIBUSTEROS: Piratas del mar de las Antillas que saqueaban y atacaban las colonias, los barcos y las naves españolas del s. XVII, que comerciaban con las colonias españolas de América.
SAINT- MALO:
ISLA DE WIGH:
ISLA DE ROCKEN:
- Guerra anglo-francesa (1778-1783):

BIBLIOGRAFIA

Juan Alsina (2008): “Una guerra romántica. 1778-1783. España, Francia e Inglaterra en la mar”.


martes, 19 de noviembre de 2019

EL BISBE PAHOLAC EN LA PARRÒQUIA D'ALBALAT EN L'ANY 1315.


GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTORIES, POBLES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PLANA DEL CASTELL D'ALBALAT.
RECORDAR ES VIURE:

Per JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memories i patrimonis). 

LA VISITA PASTORAL DEL BISBE PAHOLAC A LA PARRÒQUIA D'ALBALAT (RIBERA DE CABANES), EN L'ANY 1315.

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Francesc de Paholac, religiós nascut a Morella va ser Bisbe de Tortosa entre els anys 1310 i 1316. En 1314 el morellà Paholac, va girar una visita als pobles de la seua diòcesis, on va anar redactant un informe més o menys extens, de la situació i de la moral pública dels veïns de cada una de les parròquies de la seua diòcesis, per les quals passava en visita pastoral; el dit informe es reomplia a partir de les manifestacions d’una senzilla representació de persones relleva'ns de cada una de les viles i parróquies rurals que visitava per la missió pastoral, este és un tipus de visita habitual que han realitzat de sempre els Bisbes a totes les parròquies i comunitats de la seua diòcesis, on el Bisbe te trovades amb el clero, els religiosos i els laics para exhortar-los a tenir una vida de fe, en la moral i en la pràctica cristiana, i examina i valora les estructures i instruments destinats al servei pastoral. Cada Bisbe deu de visitar total o parcialment les parròquies de la seua diòcesis en visita pastoral, de manera que al menos cada cinc anys cada bisbe complete personalment la visita a la totalitat de les parròquies de la seua diòcesi. En el temps de les visites pastorals del bisbe Paholac entre els anys 1314 i 1316, eren en uns moments dificils y revolts per disputes i conflictes bèl·lics per motius territorials, de propietats, de convivencia i religiosos, la gent que poblava el territori era de costums, religions, origen's, dialectes, races étniques i costums molt diversos, i calia conéixer i cohesionar a la parroquia per a encaminar cap al bon camí a la fé cristiana, i per tant Paholac va ser un bisbe prestigios que va intentar arreglar les coses de la seua diòcesi, de la millor manera que va poder i saber, anant un poc més enllà de allò que avui dia podria ser una simple visita pastoral.
EXPOSICIÓ: La visita pastoral a la parroquia d’Albalat pel bisbe Paholac, va ocórrer en un mes de gener concretament el divendres, dia 1 de gener de l'any 1315 (Die veneris, kalendas ianuarii ) i es va interrogar sobre preceptes de la moral dels veins de la parròquia d'Albalat, a cinc persones rellevants del llóc, al Justícia Joan Pons , als jurats en Pere Spelt i Jaume Fortuny, i a dos homens més, en Pere Garriga i Doménec de Bernat. La visita del Bisbe Paholac es tal volta un dels documents més antics sobre esta parròquia al que e pogut accedir gràcies a la deferencia i col-laboració del historiador castellonenc Alvar Monferrer i Monfort. Fonts documentals: (Arxiu Capitular de la Diòcesis de Tortosa, secció “Visitas Pastorales” bajo la signatura actual Nº 276 con el título: «Visita Canònica de la Diòcesis de Tortosa por su Obispo Francisco Paholac»).

DESCRIPCIÓ HISTÓRICA I ARQUITECTÓNICA DE LA PARRÒQUIA RURAL D'ALBALAT: L’església fortalesa d’Albalat es troba en la comarca castellonenca de la Plana Alta, al terme municipal de Cabanes (Castelló), i está dedicada a l'advocació de Nostra Senyora de l'Asunción o Santa Maria. Esta església és una construcció dels períodes de reconquesta, va ser construïda al segle XIII pel bisbat de Tortosa als peus d'un castell del mateix nom a la Ribera de Cabanes, on va estar el llogaret d'Albalat dels Ànecs. Esta església de reconquesta és una construcció en un molt bon estat de conservació i és una mostra de primera importància històrica i artística del territori valencià, és una joia arquitectònica medieval. El conjunt es compon de la nau de l'església dividida en quatre trams, coberta per una volta de canó apuntat amb elements gòtics de l’època, la capella major és semicircular coberta per volta d'ogives, la part defensiva de la torre, amb diversos espais únics com les considerables dependències de vigilància, les terrasses almenades, en la fortificació posterior es va elevar el mur fins a la part de les teulades, sobre la capella s'alça una torre que segueix la mateixa forma rematada en una terrassa emmerletada on esta l'espadanya de la campana. Té dos dependències de vigilància i guàrdia. En la part dreta de l'edifici als peus hi ha una dependència annexa de doble altura que podria ser l'antiga rectoria. La erificació d'esta església era la de ser una parròquia rural cristiana per a donar servei religiós en l'època de reconquesta a la comunitat campesina del llogaret d'Albalat dels Anecs. Posteriorment al segle XV-XVI va ser fortificada molt probablement per l'amenaça dels pirates barbarescos que assolaven la costa, possiblement traç l'important atac a la veïna localitat de Torreblanca en l'any 1396-1397. En esta 
església fortalesa d’Albalat va estar i va fer parada el rei Jaume I en un viatge procedent de la fortalesa d'Orpesa en viatge cap al nord del Regne de Valencia. 

L'ESQUEMA DEL QÜESTIONARI DE LA VISITA PASTORAL DISSENYAT PEL BISBE FRANCESC DE PAHOLAC: Segons l’esquema que proposa Mª. T. García Egea (1993: 42-44), la primera part del qüestionari es titula “Contra clericos” (contra els clergues) i consta de 19 preguntes, a través de les quals el Bisbe va tractar de copsar la moralitat d’aquest estament i com complien els vicaris de l'església amb el seu ministeri sacerdotal. Els temes i preguntes de l’interrogatori són:
PRIMERA PART CONTRA CLERICOS (CONTRA ELS CLERGUES):
I.— Residència personal del rector.
II.— Documentació que acredita la seua ordenació.
III.— Promoció concedida dins de l’any que va obtenir la col·lació o permís d’exercir.
IV.— Si ha mort algun feligrès sense rebre la confessió, la comunió, el baptisme o la unció dels malalts, per negligència del rector o del vicari.
V.— Usos dels ingressos econòmics de l’església.
VI.— Dotació suficient de l’església pel que fa a llibres i ornaments litúrgics.
VII.— Servidors idonis i habituals que atenen el servei de l’església.
VIII.— Deure de l’hospitalitat.
IX.— Honestedat en la forma de vestir, ús de l’hàbit talar i mostrar la tonsura o coroneta.
X.— Pecats de blasfèmia, homicidi, sortilegi o sacrilegi.
XI.— Pecats d’heretgia, creences herètiques, ocultisme, etc.
XII.— Pecat de concubinatge.
XIII.— Si és jugador públic, de jocs d’atzar o jocs de daus.
XIV.— Si és negociant o usurer públic.
XV.— Simonia en l’orde sacerdotal, el benifet eclesiàstic i l’administració de sagraments.
XVI.— Celebració correcta de l’ofici diví des del càntic del gradual fins al completori.
XVII.— Lletres dimissòries del bisbe exhibides pel vicari.
XVIII.— Cura d’ànimes encomanada pel bisbe al vicari.
XIX.— Si els fills del rector, del vicari o d’un altre prevere actuen en l’altar.

SEGONA PART CONTRA LAYCOS: La segona part titulada contra laycos consta d’11 preguntes, a través de les quals es tracta de copsar la moralitat dels fidels, llurs relacions amb la parròquia i el compliment de les obligacions dels cristians. Les preguntes i temes del qüestionari contra els laics foren les seguents:
I.— Estat civil i pràctica del concubinatge.
II.— Casats que no cohabiten amb l’esposa pròpia.
III.— Unions matrimonials amb graus distints de consanguinitat, afinitat o filiació espiritual.
IV.— Pecat d’usura pública o canvis injustos.
V.— Pecat de maledicció, sacrilegi, sortilegi, visita als endevinadors, etc.
VI.— Pecat d'heretgia o creences herètiques.
VII.— Celebració de vigílies deshonestes en l’església, amb balls o reunions festives.
VIII.— Observança de les festes de guardar i dels dejunis.
IX.— Compliment dels llegats pietosos.
X.— Compliment del pagament de delmes i primícies.
XI.— Correccions que hi farien entre el poble o el clergat.

ACTA DE LA VISITA PASTORAL DE PAHOLAC A ALBALAT:
(Fol. 66) ALBALAT

Die veneris, kalendas ianuarii (Divendres, dia 1 de gener).
Johannes Ponç, iustitia, Petrus Spelt et lacobus Fortuny, iurati et Petrus Garriga et Dominicus Bernardi, interrogati super IIIIº capitulo dixerunt quod Paschasius de Campos et uxor sua et quedam soror Arnaldi Vinader, vicarii, nomine Sclaramonda, obierunt absque confessione et fuerunt sepulti absque divino officio in culpam ipsius vicarii. Super V.° dixerunt quod dictus vicarius fregit clausuram cuiusdam arche ubi erant capite et nesciunt quid fecit de ipsis. Super VIIº dixerunt quod non tenuit scolarem. Super VIIIº dixerunt quod male. Super IXº dixerunt quod continuo portat arma vicarius. Super Xº et XIº dixerunt quod non, hoc excepto quod accepit de ecclesia quoddam manutergium vicarius. Super XIIº dixerunt quod tenuit hic publice concubinam. Super XIIIº dixerunt quod ludit publice ad omnes ludos. Super XVIº dixerunt quod male facit officium suum.
Contra laycos
Super Iº, IIº, IIIº et quarto dixerunt quod non. Super Vº, VIº dixerunt quod omnes faciunt non. Super aliis bene fit iuxta eorum posse.

TRADUCCIÓ (del llatí al valencià per Alvar Monferrer i Monfort).
ACTA CONTRA ELS CLERGES.
Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats sobre el capítol IIIIº, digueren que Pascasi de Campos i la seua muller i una germana d’Arnau Vinader, el vicari, de nom Sclaramonda, moriren sense confessió i foren soterrats sense cap ofici diví, per culpa del mateix vicari. Sobre el Vº, digueren que el citat vicari va trencar el pany d’una arca on estaven els cabals i no saben què feu amb ells. Sobre el VIIº, van dir que no tingué cap escolà. Sobre el VIIIº, van dir que malament. Sobre el IXº van dir que el vicari porta armes de continu. Sobre el Xº i l’XIº digueren que no, excepte que el vicari va prendre una tovalla de l’església. Sobre el XIIº van dir que tingué aquí una concubina públicament. Sobre el XIIIº van dir que juga públicament a tots els jocs. Sobre el XVIº van dir que compleix el seu ofici malament.

ACTA CONTRA ELS LAICS.
Sobre el Iº, IIº, IIIº i el quart van dir que no. Sobre el Vº, VIº van dir no ho fan tots. Sobre els restants fan, fins el que pot cadascú.
ANÁLISIS EXTENSIU DE L'ACTA D'ALBALAT:
ACTA CONTRA ELS CLERGES: Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats sobre el capítol IIIIº, digueren que Pascasi de Campos i la seua muller i una germana d’Arnau Vinader, el vicari, de nom Sclaramonda, moriren sense confessió i foren soterrats sense cap ofici diví, per culpa del mateix vicari. Sobre el Vº, digueren que el citat vicari va trencar el pany d’una arca on estaven els cabals i no saben què feu amb ells. Sobre el VIIº, van dir que no tingué cap escolà. Sobre el VIIIº, van dir que malament. Sobre el IXº van dir que el vicari porta armes de continu. Sobre el Xº i l’XIº digueren que no, excepte que el vicari va prendre una tovalla de l’església. Sobre el XIIº van dir que tingué aquí una concubina públicament. Sobre el XIIIº van dir que juga públicament a tots els jocs. Sobre el XVIº van dir que compleix el seu ofici malament.

- Contestacións al questionari, preguntes fetes pel Bisbe Paholac interrogan al justicia…i al jurat …. ambós d'Albalat …. sobre el comportament del Clergat
CONTRA ELS LAICS.
Sobre el Iº, IIº, IIIº i el quart van dir que no. Sobre el Vº, VIº van dir no ho fan tots. Sobre els restants fan fins el que pot cadascú.
Contestacións als questionaris, preguntes fetes pel Bisbe Paholac interrogan al vicari d'Albalat …. sobre el comportament dels laics:
(I.—Estat civil i pràctica del concubinatge.= contestació, No).
(II.— Casats que no cohabiten amb l’esposa pròpia= contestació, No).
(III.—Unions matrimonials amb graus distints de consanguinitat, afinitat o filiació espiritual.= contestació, No).
(IV.— Pecat d’usura pública o canvis injustos= contestació, No).
(V.— Pecat de maledicció, sacrilegi, sortilegi, visita als endevinadors, etc.= contestació, no ho fan tots).
(VI.— Pecat d'heretgia o creences herètiques= contestació, no ho fan tots).
(VII.— Celebració de vigílies deshonestes en l’església, amb balls o reunions festives=contestació,......).
(VIII.— Observança de les festes de guardar i dels dejunis= contestació, fan fins el que pot cadascú).
(IX.— Compliment dels llegats pietosos= contestació,fan fins el que pot cadascú).
(X.— Compliment del pagament de delmes i primícies = fan fins el que pot cadascú).
(XI.— Correccions que hi farien entre el poble o el clergat = contestació,….).
ALBALAT:
GARCÍA EGENA, Mª Teresa (1993). La visita pastoral de la Diócesis de Tortosa del Obispo Paholac. 1914. Castelló, Diputació Provincial, pp. 294-297. El text original va en llatí i en cursiva, La resta en valencià, les traduccions entre parèntesi, com també alguns aclariments. La documentació dóna aquestes dades i prou. Hi a una segona història, sobre un altre concubinari, i una tercera amb el text de la visita a Albalat. En aquesta surten altres persones a les que el bisbe interroga.

PRIMERA HISTÒRIA: MOSSÈN ARNAU VINADER, PREVERE I VICARI DE L’ESGLÉSIA D’ALBALAT.
(Fol. 50 v.)
 Visita pastoral Sancti Mathei (de Sant Mateu). Die Iovis, XIIº kalendas decembris. (Dijous, dia 12 de les calendes de desembre. 20 de novembre).
Arnaldus Vinader tenet in loco de Albalat publice concubinam, nomine cuius ignorant… (Arnau Vinader té al lloc d’Albalat públicament una concubina, el nom de la qual ignoren…)
(Fol. 51 r.)    
Super XIIº.  dixerunt quod sic, predictus Arnaldus Vinader et predictus Romeus Siurana quandam nomine Teresa. (Sobre el punt XII (qüestió sobre si tenien concubina): Van dir que sí, el citat Arnau Vinader i el citat Romeus Siurana, una tal de nom Teresa.
(Ara ja sabem el nom, Teresa, i, pel que diu, la tenía a mitges amb un altre mossèn, un tal Romeu Siurana. Potser aquesta Teresa era diferent a la desconeguda que vivia a Albalat. És a dir, la Teresa serviria a tots dos i la d’Albalat seria sols del Vinader).
Super XIIIº dixerunt quod viderunt multotiens ludentem Arnaldum Vinader ad aleas in platea (Sobre el XIIIº (qüestió sobre si jugaven a jocs de sort), van dir que havien vist moltes vegades Arnau Vinader que jugava als daus en la plaça.
Fol. 51 v. En la mateixa localitat i data:
Fuit vocatus Arnau Vinader, predictus, de quo fuit inventum quod tenebat publice concubinam. Et dominus episcopus processit contra eum ut sequitur... (Fou cridat el citat Arnau Vinader, del qual fou trobat que tenía públicament una concubina. I el senyor bisbe procedí contra ell con segueix...)
Cum nos Franciscus, miseratione divina Dertusensis episcopus, invenerimus Arnaldum Vinader, presbiterum et vicarium ecclesie de Albalato, tenentem publice concubinam, idcirco eundem in XX morabatinos concempnamus  iuxta constitutionem synodalem Dertuse, nobis solvendis hinc ad unun mensem continuo numerandum, propter quos solvendos, monemus ipsum primo, secundo et tercio peremptorie, quod dictam quantitatem nobis solvat  infra terminum supradictum, aliter contra eum excomunionis sententiam ferimus in hiis scriptis. Item condempnamus  eundem Arnaldum propter ludum in XX solidos sub eadem pena et in eodem termino pro solvendis (Al marge esquerre). Sententia.
Traducció: (Com nos Francesc per la misericòrdia divina bisbe de Tortosa, hem trobat Arnau Vinader, prevere i vicari de l’església d’Albalat, que té públicament una concubina, tanmateix el condemnem a pagar XX morabatins d’acord amb les constitucions sinodals de Tortosa, que ens haurà de pagar des d’ara fins un mes transcorregut de continuïtat, per a que els pague l’avisem per primera, segona i tercera vegada peremptòriament, per a que ens els pague dins del termini supradit, d’altra manera llançarem l’excomunió contra ell en aquest escrit. I, a més, condemnem al mateix Arnau pel joc a XX sous amb la mateixa pena i a que els pague en el mateix termini)
(Aquesta és la sentència, tal com consta al marge esquerre).

SEGONA HISTÒRIA.
(Fol. 63 v.)
En la visita a Castelló de la Plana el dia (XVIIº kalendas ianuarii), o siga el dia 16 de desembre de 1315, l’escrivà del bisbe escriu en l’acta:
Item, qui fuit inventum quod Thomàs Garull tenet publice concubinam, dominus episcopus monuit ipsum legitime primo quod hinc ad unum mensem continuo numerandum solvat eidem domino episcopo C solidos pro pena concubinatus predicti, aliter excomunionis sententiam contra eum protulit in hiis scriptis, quia satisfecit in loco de Albalato.
(També, que fou trobat que Tomàs Garull manté públicament una concubina, el senyor bisbe l’avisa segons les lleis que des d’aquest dia fins un mes comptat de continu pague al bisbe mateix 100 sous com a pena del citat concubinatge, d’altra manera diferí en aquests escrits la sentència d’excomunió contra ell, perquè els va pagar al lloc d’Albalat).
Suposadament aquesta anotació deu ser posterior, ja que encara no havia visitat Albalat. Ho feu el dia 1 de gener, tal com veiem a continuació.

TERCERA HISTÒRIA. ACTA DE LA VISITA PASTORAL A ALBALAT.
(Fol. 66)        
Die veneris, kalendas ianuarii (Divendres, dia 1 de gener).
Johannes Ponç, iustitia, Petrus Spelt et lacobus Fortuny, iurati et Petrus Garriga et Dominicus Bernardi, interrogati super IIIIº capitulo dixerunt quod Paschasius de Campos et uxor sua et quedam soror Arnaldi Vinader, vicarii, nomine Sclaramonda, obierunt absque confessione et fuerunt sepulti absque divino officio in culpam ipsius vicarii. Super V.° dixerunt quod dictus vicarius fregit clausuram cuiusdam arche ubi erant capite et nesciunt quid fecit de ipsis. Super VIIº dixerunt quod non tenuit scolarem. Super VIIIº dixerunt quod male. Super IXº dixerunt quod continuo portat arma vicarius. Super Xº et XIº dixerunt quod non, hoc excepto quod accepit de ecclesia quoddam manutergium vicarius. Super XIIº dixerunt quod tenuit hic publice concubinam. Super XIIIº dixerunt quod ludit publice ad omnes ludos. Super XVIº dixerunt quod male facit officium suum.
Contra laycos
Super Iº, IIº, IIIº et quarto dixerunt quod non. Super Vº, VIº dixerunt quod omnes faciunt non. Super aliis bene fit iuxta eorum posse.
Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats sobre el capítol IIIIº, digueren que Pascasi de Campos i la seua muller i una germana d’Arnau Vinader, el vicari, de nom Sclaramonda, moriren sense confessió i foren soterrats sense cap ofici diví, per culpa del mateix vicari. Sobre el Vº, digueren que el citat vicari va trencar el pany d’una arca on estaven els cabals i no saben què feu amb ells. Sobre el VIIº, van dir que no tingué cap escolà. Sobre el VIIIº, van dir que malament. Sobre el IXº van dir que el vicari porta armes de continu. Sobre el Xº i l’XIº digueren que no, excepte que el vicari va prendre una tovalla de l’església. Sobre el XIIº van dir que tingué aquí una concubina públicament. Sobre el XIIIº van dir que juga públicament a tots els jocs. Sobre el XVIº van dir que compleix el seu ofici malament.

ADDENDA:
- El vicari de Albalat era Arnau Vinader (Arnaldum Vinader, presbiterum et vicarium ecclesie de Albalato).
Els veins interrogats per la parroquia de Albalat foren: Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats (Johannes Ponç, iustitia, Petrus Spelt et lacobus Fortuny, iurati et Petrus Garriga et Dominicus Bernardi).
- El rector que llavors regia ambdues parròquies era Gaspar Adell, el qual hi tenia residència permanent. Fins al Concili de Trento era prou normal que els rectors titulars de les parròquies no residissin habitualment en la parròquia d’on  eren titulars i llavors un altre prevere de rang inferior s’encarregava de donar el servei als feligresos. Aquest fet s’ha relacionat amb la baixada de les rendes eclesiàstiques a partir de la crisi de mitjans del segle XIV que va obligar molts preveres a acumular beneficis (i rendes) per poder sobreviure, deixant desatesos així els llocs amb rendes de menys valor econòmic. Però a partir de l’esmentat concili s’obligarà els rectors a viure al costat dels seus feligresos. La inspecció de la parròquia de la Sénia fou breu  i concisa i el bisbe parà atenció fonamentalment en els següents quatre aspectes: el Santíssim Sagrament, les fonts baptismals, els altars i, finalment, les peces d’orfebreria que servien per al culte. Els encarregats del manteniment eren els jurats de la vila, tal com passava a la majoria de poblacions de la diòcesi de Tortosa.
- Francesc de Paholah (Morella, 1250 – 17/10/1316) va ser un religiós i Bisbe de Tortosa. Nascut al si d'una important família de Morella el 1292 és triat canonge de Tortosa. L'any 1310, Paholac és nomenat bisbe i immediatament desmembra les parròquies de Morella i trasllada el culte de l'antiga mesquita a la recent acabada església arxiprestal. El Bisbe Paholac va celebrar sínodes (1311 i 1314) i va establir varies festes, com les de la Passió, Sant Julià, Sant Blai, o Sant Antoni. Totes elles tenen encara, a dia d’avui, molts pobles que les celebren.La seua urna funerària se conserva des del 1966 a la Capella de Santa Càndida i Santa Còrdula de la Catedral de Tortosa.
- En el siglo XVI las poblaciones de Miravet y Albalat dels Ànecs se trasladaron a la actual Cabanes, que se anexionó ambos territorios.
- La antigua iglesia de las denominadas de reconquista y parroquia referida en este artículo de Albalat dels Ànecs, es trova baix la protecció de la Declaració genérica del Decret de 22 d’abril de 1949, y la Ley 16/1985 sobre el Patrimonio Histórico Español.

BIOGRAFIA DEL BISBE FRANCESC DE PAHOLAC:
El Bisbe Paholac es un morellà històric, va cristianitzar i popularitzar la festa de Sant Antoni, instituint-la com a festa oficial en el Bisbat de Tortosa. Francisco de Paholac naixia en 1250 en el pit d’una poderosa família de Morella; va tenir una sòlida formació. Ja als 22 anys fundaria la Confraria de Sant Llàtzer i construiria a les afores del poble, a Santa Llúcia, un dels més antics llatzerets d’Espanya per a atendre als nobles malalts. En 1292 es triat canonge de Tortosa i en 1304 ingressa en l’Ordre de l’Hospital, passant a ser tresorer del Cabildo. En 1310, Paholac és nomenat Bisbe i immediatament desmembra les parròquies de Morella i trasllada el culte del Santíssim de l’antiga mesquita a la recent acabada església arxiprestal. En 1312 assisteix al Concili de Tarragona que declare innocents als templers de la Corona d’Aragó i confisque els seus bens al temps que els concedeix una pensió vitalícia. El Bisbe Paholac va celebrar sínodes, i va establir varies festes, com les de la Passió, Sant Julià, Sant Blai, o Sant Antoni. Totes elles tenen encara, a dia d’avui, molts pobles que les celebren. La festa de Sant Antoni, per tant, tindrà arrels paganes i rituals que pervenen de temps més enllà de l’Edat Mitjana, però la seva sacralització va arribar al Bisbat de Tortosa en 1333 de la mà d’un morellà: Francesc Paholac. El rector que llavors regia ambdues parròquies era Gaspar Adell, el qual hi tenia residència permanent. Fins al Concili de Trento era prou normal que els rectors titulars de les parròquies no residissin habitualment en la parròquia d’on eren titulars i llavors un altre prevere de rang inferior s’encarregava de donar el servei als feligresos. Aquest fet s’ha relacionat amb la baixada de les rendes eclesiàstiques a partir de la crisi de mitjans del segle XIV que va obligar molts preveres a acumular beneficis (i rendes) per poder sobreviure, deixant desatesos així els llocs amb rendes de menys valor econòmic. Però a partir de l’esmentat concili s’obligarà els rectors a viure al costat dels seus feligresos. La inspecció de la parròquia de la Sénia fou breu  i concisa i el bisbe parà atenció fonamentalment en els següents quatre aspectes: el Santíssim Sagrament, les fonts baptismals, els altars i, finalment, les peces d’orfebreria que servien per al culte. Els encarregats del manteniment eren els  jurats de la vila, tal com passava a la majoria de poblacions de la diòcesi de Tortosa. La seua urna funerària se conserva des del 1966 a la Capella de Santa Càndida i Santa Còrdula de la Catedral de Tortosa.

GLOSSARI DE PARAULES:
DELMES, DELME O DEUME: 
La desena part de la collita o d'altres productes de la terra, que es pagava com a tribut a l'Església o al rei i altres senyors; cast. diezmo. Tot lo deume en axí de les caualeries com de les reals heretats, Repartiment de Mall., fol 45 (segle XIII). G. de Zacosta auie V ainels e V porcels e io pregé-li que me'n dés delme... e no me'n uolg donar, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Letres de clam que B. de Torala uos a feit de nós del deume dels escaris de uiros que'ns demana, doc. segle XIII (Pujol Docs. 34). Donats foren a clergues censals e delmes e promeyes ab què visquessen, Llull Doctr. Puer. 81, 3. Per lo ters del delme que'l bisbe de Maiorcha pren en la capdelia del bisbe de Barcelona, doc. a. 1285 (Boll. Lul. vii, 59). Com per gran profit del senyor rey e de sos delmes e comuna utilitat... sia stat determenat... que fos feta vna céquia noua, doc. a. 1381 (Codi Çagarriga 223). Que'l regne de Mallorques e el regne de València e lo regne de Múrcia conquerí sens croada e ajuda de la Sgleya, de que vuy ha tant la Sgleya que fort cosa seria de dir que de cinch regnes altres hagués tants delmes e premícies com ha d'aquests tres regnes, Muntaner Cròn., c. 36. Lo feu del castell de Claramunt ab tots sos delmes e drets, doc. a. 1410 (Alós Inv. 10). Fou ordenat... que de tot quant gonyaria donàs lo delme a la obra del monestir, Tomic Hist. 66. «Al senyor bisbe d'Urgell li paguem lo terç del delme» (Andorra). Graner d'es deume: el graner on es guardava la part de collita destinada a esser lliurada a l'Església o al senyor com a tribut (Mall.).
2. La desena part de qualsevol cosa (Mall.). No passa dia que no rebem cartes, o gloses... Advertim qu'hem pensat no publicar-ne ni es deume, Ignor. 15. «En Joan no sap el deume de sa teologia que sap En Jaume» (Mall.). «Jo no tenc el deume dels diners que tu tens» (Mall.).
Loc.—a) Cup del delme: nom insultant que es dóna a un per dir-li que està embriac (Barc.). Ànsia allà, cabàs de les dotze, cup del delme!, Vilanova Obres, xi, 165. Es diu per al·lusió a l'antic cup del delme, on es recollia el vi destinat a pagar el delme a l'Església, i que era un cup de grans dimensions.—b) Esser com un xai de delme: esser molt dòcil, molt mansoi (Empordà).—c) Pagar delme: haver de fer parts de la collita o del bestiar per a atendre obligacions d'amistat o altres compromisos (Llofriu).—d) No pagar deume: dir moltes mentides, no remirar-se gens a dir la veritat (Mall., Men.). La frase completa és: «No paga deume de ses mentides que diu».
PRIMÍCIES:
VIGÍLIA: 
Acció de vetllar; estat del qui no dorm, sobretot per treballar, per preocupacions, etc. Vetlen e posen guaytes per lo mur; veus aquesta vigília no's fa per amor de guany temporal, mas per temor de perill mundanal, Sermons SVF, ii, 101. Com fos en lo llit e dormir no pogués..., cansat per longa vigília, s'adormí, Curial, ii, 138. Foren estèrils | ton sabi fondejar y tes vigílies, Collell Flor. 99. a) ant. Cadascun dels espais de tres hores en què es dividia la nit. Lo temps més conuenient per a la contemplació és de nit en la primera vigília, Eximenis Scala. En la quarta vigília, Evang. Palau. 
2. Ofici litúrgic que se celebra en la nit abans d'una festivitat. Anaren a una sgleya hon hauia vigília de un sant, Llull Felix, pt. vi, c. 2. 
3. El dia immediatament anterior a una festivitat. Les vigílies e les festes sien seruades, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 305). L'endemà fou vigília de Nadal, Pere IV, Cròn. 375. Era la vigília de no sé quina festa, Riber Miny. 63.
4. Dejuni, especialment el que es practica el dia abans d'una festivitat. Ab uigílies e ab oracions, Hom. Org. 5 vo. Qui ha fet luxúria, dar-li abstinència e afflicció de vigílies, Sermon St. Pere. Menjar de vigília: dejunar.
5. Dies pròxims a un esdeveniment imminent. Nosaltres estam en vigília de una gran guerra, Lacavalleria Gazoph. Tan animada, tan lluïda i esplèndida com a vigílies que érem de Nadal, Pons Com an. 128. 
CLERGAT
VICARI: 
Home que asisteix a un superior en les seves funcions i que el substitueix i representa en les absències; en español o castellano: vicario. La A ha mès en est món vicari e loctinent seu, so és lo Sant Apostoli, Llull Cont. 346, 4. En confessió és confessor vicari de Déu, Llull Mil Prov. 432. Morí lo dit Feredich rey de Sicília... lexant la dita filla Maria, de la qual quatre barons de aquell regne... se faeren vicaris per quatre parts del regne, Pere IV, Cròn. 389. Restaren en grans e àrdues fahenes com a lochtinents e vicaris seus, Villena Vita Chr., c. 250. Vicari de Jesucrist: el Papa. Jo m'era declarat... ab lo vertader vicari de Jesu Christ, Metge Somni ii. Especialment: a) El segon superior d'una ordre religiosa.—b) Sacerdot que exerceix el ministeri parroquial sense tenir el grau de rector o ecònom. En aquesta jerarchia van papes, cardenals, bisbes, rectors, vicaris, Sermons SVF, i, 192. Bé li scombra les arenes nostre Vicari, Coll. Dames 411. Un senyor Vicari examinava de doctrina a un al·lot de casa pobre, Ignor. 4.—c) Vicari General: funcionari eclesiàstic que exerceix autoritat com a substitut i representant del Bisbe.—d) Vicari Capitular: canonge elegit pel Capítol catedral per a governar la diòcesi quan el Bisbe és mort o està impedit.       
SACRILEGI: Violència o ofensa greu inferida a persona o cosa sagrada; cast. sacrilegio. Que esgieyes et clergues..., sacrilegis qui fossen fets en lurs bisbats requiren e pledegen, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 298). "...Si has comès sacrilegi ab monja...", Eximenis Conf. 11. "...Acomateren lo enorme sacrilegi dant mort al fill...", Alegre Transf. 142. Com que el triar-ne alguna fóra un gros sacrilegi artístic, Pons Com an. 198.
USURA
SORTILEGI, en español o castellano sortilegioEndevinació per sorts supersticioses. Crim de sortilegi, documentat en l'any 1424 (Priv. Ordin. Valls Pir. 265). "...Alguna persona sia bruxa o usa de sortilegis...", fatellerias, doc. a. 1766 (Hist. Sóller, ii, 923).
HEREJIA
CONCUBINATGE

BIBLIOGRAFIA:

Garcia Egea, Ma. Teresa, (1993): La visita pastoral a la diocesis de Tortosa del Obispo Paholac, 1314 (Historia i documents). Editorial: Servei de Publicacions, Diputacio de Castello, 1993. ISBN 10: 8486895413 / ISBN 13: 9788486895419
Archivo Capitular de la Diócesis de Tortosa, sección de Visitas Pastorales bajo la signatura actual Nº 276 con el título: “Visita Canónica de la Diócesis de Tortosa por su Obispo Francisco Paholac”.
Enric Guinot Rodriguez (2012): La creación de las comunidades campesinas y las parroquias rurales en una sociedad feudal de conquista: el sur de la Corona de Aragón (Mitad del siglo XII-mitad del siglo XIII). Mundos medievales: espacios, sociedades y poder : homenaje al profesor José Ángel García de Cortázar y Ruiz de Aguirre, Vol. 1, 2012, ISBN 978-84-8102-648-1, págs. 583-598
Monferrer i Monfort, Alvar (2008): Las cofradías de Castellón y sus comarcas desde la Edad Media hasta finales del Antiguo Régimen (Biblioteca de les Aules)
Monferrer i Monfort, Alvar (1998): Cati i els pelegrins de Sant Pere. Generalitat Valenciana, Serie Minor, Religión.
Monferrer i Monfort, Alvar (1995): La Salpassa - Generalitat Valenciana: Serie Minor-Etnografia.
Monferrer i Monfort, Alvar (1993): Sant Antoni, Sant Valencià. Generalitat Valenciana, Serie Minor-Etnografia, religió.
Monferrer i Monfort, Alvar (2015): La visita pastoral del Bisbe de Tortosa Francesc de Paholac a Castelló de la Plana (1315). Patrimoni històric: El Castelló Medieval. Ponències i Comunicacions, 17es Jornades de Cultura Popular. Col-lecció Monografies de l'Institut d'Etnografia i Cultura Popular de Castelló, pag. 119-142.
(Relator Juan E. Prades).

ARXIU FOTOGRÁFIC DE LA PARRÒQUIA D'ALBALAT: