Relator: Juan E. Prades Bel, autor de los proyectos: "Recordar también es vivir"; "Historias del mar"; "Crónicas históricas", “Espigolant cultura: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.
Translate
lunes, 25 de noviembre de 2019
HISTORIAS DE CORSARIOS.
martes, 19 de noviembre de 2019
EL BISBE PAHOLAC EN LA PARRÒQUIA D'ALBALAT EN L'ANY 1315.
Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.
EXPOSICIÓ: La visita pastoral a la parroquia d’Albalat pel bisbe Paholac, va ocórrer en un mes de gener concretament el divendres, dia 1 de gener de l'any 1315 (Die veneris, kalendas ianuarii ) i es va interrogar sobre preceptes de la moral dels veins de la parròquia d'Albalat, a cinc persones rellevants del llóc, al Justícia Joan Pons , als jurats en Pere Spelt i Jaume Fortuny, i a dos homens més, en Pere Garriga i Doménec de Bernat. La visita del Bisbe Paholac es tal volta un dels documents més antics sobre esta parròquia al que e pogut accedir gràcies a la deferencia i col-laboració del historiador castellonenc Alvar Monferrer i Monfort. Fonts documentals: (Arxiu Capitular de la Diòcesis de Tortosa, secció “Visitas Pastorales” bajo la signatura actual Nº 276 con el título: «Visita Canònica de la Diòcesis de Tortosa por su Obispo Francisco Paholac»).
DESCRIPCIÓ HISTÓRICA I ARQUITECTÓNICA DE LA PARRÒQUIA RURAL D'ALBALAT: L’església fortalesa d’Albalat es troba en la comarca castellonenca de la Plana Alta, al terme municipal de Cabanes (Castelló), i está dedicada a l'advocació de Nostra Senyora de l'Asunción o Santa Maria. Esta església és una construcció dels períodes de reconquesta, va ser construïda al segle XIII pel bisbat de Tortosa als peus d'un castell del mateix nom a la Ribera de Cabanes, on va estar el llogaret d'Albalat dels Ànecs. Esta església de reconquesta és una construcció en un molt bon estat de conservació i és una mostra de primera importància històrica i artística del territori valencià, és una joia arquitectònica medieval. El conjunt es compon de la nau de l'església dividida en quatre trams, coberta per una volta de canó apuntat amb elements gòtics de l’època, la capella major és semicircular coberta per volta d'ogives, la part defensiva de la torre, amb diversos espais únics com les considerables dependències de vigilància, les terrasses almenades, en la fortificació posterior es va elevar el mur fins a la part de les teulades, sobre la capella s'alça una torre que segueix la mateixa forma rematada en una terrassa emmerletada on esta l'espadanya de la campana. Té dos dependències de vigilància i guàrdia. En la part dreta de l'edifici als peus hi ha una dependència annexa de doble altura que podria ser l'antiga rectoria. La erificació d'esta església era la de ser una parròquia rural cristiana per a donar servei religiós en l'època de reconquesta a la comunitat campesina del llogaret d'Albalat dels Anecs. Posteriorment al segle XV-XVI va ser fortificada molt probablement per l'amenaça dels pirates barbarescos que assolaven la costa, possiblement traç l'important atac a la veïna localitat de Torreblanca en l'any 1396-1397. En esta església fortalesa d’Albalat va estar i va fer parada el rei Jaume I en un viatge procedent de la fortalesa d'Orpesa en viatge cap al nord del Regne de Valencia.
L'ESQUEMA DEL QÜESTIONARI DE LA VISITA PASTORAL DISSENYAT PEL BISBE FRANCESC DE PAHOLAC: Segons l’esquema que proposa Mª. T. García Egea (1993: 42-44), la primera part del qüestionari es titula “Contra clericos” (contra els clergues) i consta de 19 preguntes, a través de les quals el Bisbe va tractar de copsar la moralitat d’aquest estament i com complien els vicaris de l'església amb el seu ministeri sacerdotal. Els temes i preguntes de l’interrogatori són:
PRIMERA PART CONTRA CLERICOS (CONTRA ELS CLERGUES):
I.— Residència personal del rector.
II.— Documentació que acredita la seua ordenació.
III.— Promoció concedida dins de l’any que va obtenir la col·lació o permís d’exercir.
IV.— Si ha mort algun feligrès sense rebre la confessió, la comunió, el baptisme o la unció dels malalts, per negligència del rector o del vicari.
V.— Usos dels ingressos econòmics de l’església.
VI.— Dotació suficient de l’església pel que fa a llibres i ornaments litúrgics.
VII.— Servidors idonis i habituals que atenen el servei de l’església.
VIII.— Deure de l’hospitalitat.
IX.— Honestedat en la forma de vestir, ús de l’hàbit talar i mostrar la tonsura o coroneta.
X.— Pecats de blasfèmia, homicidi, sortilegi o sacrilegi.
XI.— Pecats d’heretgia, creences herètiques, ocultisme, etc.
XII.— Pecat de concubinatge.
XIII.— Si és jugador públic, de jocs d’atzar o jocs de daus.
XIV.— Si és negociant o usurer públic.
XV.— Simonia en l’orde sacerdotal, el benifet eclesiàstic i l’administració de sagraments.
XVI.— Celebració correcta de l’ofici diví des del càntic del gradual fins al completori.
XVII.— Lletres dimissòries del bisbe exhibides pel vicari.
XVIII.— Cura d’ànimes encomanada pel bisbe al vicari.
XIX.— Si els fills del rector, del vicari o d’un altre prevere actuen en l’altar.
SEGONA PART CONTRA LAYCOS: La segona part titulada contra laycos consta d’11 preguntes, a través de les quals es tracta de copsar la moralitat dels fidels, llurs relacions amb la parròquia i el compliment de les obligacions dels cristians. Les preguntes i temes del qüestionari contra els laics foren les seguents:
I.— Estat civil i pràctica del concubinatge.
II.— Casats que no cohabiten amb l’esposa pròpia.
III.— Unions matrimonials amb graus distints de consanguinitat, afinitat o filiació espiritual.
IV.— Pecat d’usura pública o canvis injustos.
V.— Pecat de maledicció, sacrilegi, sortilegi, visita als endevinadors, etc.
VI.— Pecat d'heretgia o creences herètiques.
VII.— Celebració de vigílies deshonestes en l’església, amb balls o reunions festives.
VIII.— Observança de les festes de guardar i dels dejunis.
IX.— Compliment dels llegats pietosos.
X.— Compliment del pagament de delmes i primícies.
(Fol. 66) ALBALAT
Die veneris, kalendas ianuarii (Divendres, dia 1 de gener).
Johannes Ponç, iustitia, Petrus Spelt et lacobus Fortuny, iurati et Petrus Garriga et Dominicus Bernardi, interrogati super IIIIº capitulo dixerunt quod Paschasius de Campos et uxor sua et quedam soror Arnaldi Vinader, vicarii, nomine Sclaramonda, obierunt absque confessione et fuerunt sepulti absque divino officio in culpam ipsius vicarii. Super V.° dixerunt quod dictus vicarius fregit clausuram cuiusdam arche ubi erant capite et nesciunt quid fecit de ipsis. Super VIIº dixerunt quod non tenuit scolarem. Super VIIIº dixerunt quod male. Super IXº dixerunt quod continuo portat arma vicarius. Super Xº et XIº dixerunt quod non, hoc excepto quod accepit de ecclesia quoddam manutergium vicarius. Super XIIº dixerunt quod tenuit hic publice concubinam. Super XIIIº dixerunt quod ludit publice ad omnes ludos. Super XVIº dixerunt quod male facit officium suum.
Contra laycos
Super Iº, IIº, IIIº et quarto dixerunt quod non. Super Vº, VIº dixerunt quod omnes faciunt non. Super aliis bene fit iuxta eorum posse.
TRADUCCIÓ (del llatí al valencià per Alvar Monferrer i Monfort).
ACTA CONTRA ELS CLERGES.
Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats sobre el capítol IIIIº, digueren que Pascasi de Campos i la seua muller i una germana d’Arnau Vinader, el vicari, de nom Sclaramonda, moriren sense confessió i foren soterrats sense cap ofici diví, per culpa del mateix vicari. Sobre el Vº, digueren que el citat vicari va trencar el pany d’una arca on estaven els cabals i no saben què feu amb ells. Sobre el VIIº, van dir que no tingué cap escolà. Sobre el VIIIº, van dir que malament. Sobre el IXº van dir que el vicari porta armes de continu. Sobre el Xº i l’XIº digueren que no, excepte que el vicari va prendre una tovalla de l’església. Sobre el XIIº van dir que tingué aquí una concubina públicament. Sobre el XIIIº van dir que juga públicament a tots els jocs. Sobre el XVIº van dir que compleix el seu ofici malament.
ACTA CONTRA ELS LAICS.
Sobre el Iº, IIº, IIIº i el quart van dir que no. Sobre el Vº, VIº van dir no ho fan tots. Sobre els restants fan, fins el que pot cadascú.
ANÁLISIS EXTENSIU DE L'ACTA D'ALBALAT:
ACTA CONTRA ELS CLERGES: Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats sobre el capítol IIIIº, digueren que Pascasi de Campos i la seua muller i una germana d’Arnau Vinader, el vicari, de nom Sclaramonda, moriren sense confessió i foren soterrats sense cap ofici diví, per culpa del mateix vicari. Sobre el Vº, digueren que el citat vicari va trencar el pany d’una arca on estaven els cabals i no saben què feu amb ells. Sobre el VIIº, van dir que no tingué cap escolà. Sobre el VIIIº, van dir que malament. Sobre el IXº van dir que el vicari porta armes de continu. Sobre el Xº i l’XIº digueren que no, excepte que el vicari va prendre una tovalla de l’església. Sobre el XIIº van dir que tingué aquí una concubina públicament. Sobre el XIIIº van dir que juga públicament a tots els jocs. Sobre el XVIº van dir que compleix el seu ofici malament.
- Contestacións al questionari, preguntes fetes pel Bisbe Paholac interrogan al justicia…i al jurat …. ambós d'Albalat …. sobre el comportament del Clergat
CONTRA ELS LAICS.
Sobre el Iº, IIº, IIIº i el quart van dir que no. Sobre el Vº, VIº van dir no ho fan tots. Sobre els restants fan fins el que pot cadascú.
Contestacións als questionaris, preguntes fetes pel Bisbe Paholac interrogan al vicari d'Albalat …. sobre el comportament dels laics:
(I.—Estat civil i pràctica del concubinatge.= contestació, No).
(II.— Casats que no cohabiten amb l’esposa pròpia= contestació, No).
(III.—Unions matrimonials amb graus distints de consanguinitat, afinitat o filiació espiritual.= contestació, No).
(IV.— Pecat d’usura pública o canvis injustos= contestació, No).
(V.— Pecat de maledicció, sacrilegi, sortilegi, visita als endevinadors, etc.= contestació, no ho fan tots).
(VI.— Pecat d'heretgia o creences herètiques= contestació, no ho fan tots).
(VII.— Celebració de vigílies deshonestes en l’església, amb balls o reunions festives=contestació,......).
(VIII.— Observança de les festes de guardar i dels dejunis= contestació, fan fins el que pot cadascú).
(IX.— Compliment dels llegats pietosos= contestació,fan fins el que pot cadascú).
(X.— Compliment del pagament de delmes i primícies = fan fins el que pot cadascú).
(XI.— Correccions que hi farien entre el poble o el clergat = contestació,….).
ALBALAT:
GARCÍA EGENA, Mª Teresa (1993). La visita pastoral de la Diócesis de Tortosa del Obispo Paholac. 1914. Castelló, Diputació Provincial, pp. 294-297. El text original va en llatí i en cursiva, La resta en valencià, les traduccions entre parèntesi, com també alguns aclariments. La documentació dóna aquestes dades i prou. Hi a una segona història, sobre un altre concubinari, i una tercera amb el text de la visita a Albalat. En aquesta surten altres persones a les que el bisbe interroga.
PRIMERA HISTÒRIA: MOSSÈN ARNAU VINADER, PREVERE I VICARI DE L’ESGLÉSIA D’ALBALAT.
(Fol. 50 v.)
Visita pastoral Sancti Mathei (de Sant Mateu). Die Iovis, XIIº kalendas decembris. (Dijous, dia 12 de les calendes de desembre. 20 de novembre).
Arnaldus Vinader tenet in loco de Albalat publice concubinam, nomine cuius ignorant… (Arnau Vinader té al lloc d’Albalat públicament una concubina, el nom de la qual ignoren…)
(Fol. 51 r.)
Super XIIº. dixerunt quod sic, predictus Arnaldus Vinader et predictus Romeus Siurana quandam nomine Teresa. (Sobre el punt XII (qüestió sobre si tenien concubina): Van dir que sí, el citat Arnau Vinader i el citat Romeus Siurana, una tal de nom Teresa.
(Ara ja sabem el nom, Teresa, i, pel que diu, la tenía a mitges amb un altre mossèn, un tal Romeu Siurana. Potser aquesta Teresa era diferent a la desconeguda que vivia a Albalat. És a dir, la Teresa serviria a tots dos i la d’Albalat seria sols del Vinader).
Super XIIIº dixerunt quod viderunt multotiens ludentem Arnaldum Vinader ad aleas in platea (Sobre el XIIIº (qüestió sobre si jugaven a jocs de sort), van dir que havien vist moltes vegades Arnau Vinader que jugava als daus en la plaça.
Fol. 51 v. En la mateixa localitat i data:
Fuit vocatus Arnau Vinader, predictus, de quo fuit inventum quod tenebat publice concubinam. Et dominus episcopus processit contra eum ut sequitur... (Fou cridat el citat Arnau Vinader, del qual fou trobat que tenía públicament una concubina. I el senyor bisbe procedí contra ell con segueix...)
Cum nos Franciscus, miseratione divina Dertusensis episcopus, invenerimus Arnaldum Vinader, presbiterum et vicarium ecclesie de Albalato, tenentem publice concubinam, idcirco eundem in XX morabatinos concempnamus iuxta constitutionem synodalem Dertuse, nobis solvendis hinc ad unun mensem continuo numerandum, propter quos solvendos, monemus ipsum primo, secundo et tercio peremptorie, quod dictam quantitatem nobis solvat infra terminum supradictum, aliter contra eum excomunionis sententiam ferimus in hiis scriptis. Item condempnamus eundem Arnaldum propter ludum in XX solidos sub eadem pena et in eodem termino pro solvendis (Al marge esquerre). Sententia.
Traducció: (Com nos Francesc per la misericòrdia divina bisbe de Tortosa, hem trobat Arnau Vinader, prevere i vicari de l’església d’Albalat, que té públicament una concubina, tanmateix el condemnem a pagar XX morabatins d’acord amb les constitucions sinodals de Tortosa, que ens haurà de pagar des d’ara fins un mes transcorregut de continuïtat, per a que els pague l’avisem per primera, segona i tercera vegada peremptòriament, per a que ens els pague dins del termini supradit, d’altra manera llançarem l’excomunió contra ell en aquest escrit. I, a més, condemnem al mateix Arnau pel joc a XX sous amb la mateixa pena i a que els pague en el mateix termini)
(Aquesta és la sentència, tal com consta al marge esquerre).
SEGONA HISTÒRIA.
(Fol. 63 v.)
En la visita a Castelló de la Plana el dia (XVIIº kalendas ianuarii), o siga el dia 16 de desembre de 1315, l’escrivà del bisbe escriu en l’acta:
Item, qui fuit inventum quod Thomàs Garull tenet publice concubinam, dominus episcopus monuit ipsum legitime primo quod hinc ad unum mensem continuo numerandum solvat eidem domino episcopo C solidos pro pena concubinatus predicti, aliter excomunionis sententiam contra eum protulit in hiis scriptis, quia satisfecit in loco de Albalato.
(També, que fou trobat que Tomàs Garull manté públicament una concubina, el senyor bisbe l’avisa segons les lleis que des d’aquest dia fins un mes comptat de continu pague al bisbe mateix 100 sous com a pena del citat concubinatge, d’altra manera diferí en aquests escrits la sentència d’excomunió contra ell, perquè els va pagar al lloc d’Albalat).
Suposadament aquesta anotació deu ser posterior, ja que encara no havia visitat Albalat. Ho feu el dia 1 de gener, tal com veiem a continuació.
TERCERA HISTÒRIA. ACTA DE LA VISITA PASTORAL A ALBALAT.
(Fol. 66)
Die veneris, kalendas ianuarii (Divendres, dia 1 de gener).
Johannes Ponç, iustitia, Petrus Spelt et lacobus Fortuny, iurati et Petrus Garriga et Dominicus Bernardi, interrogati super IIIIº capitulo dixerunt quod Paschasius de Campos et uxor sua et quedam soror Arnaldi Vinader, vicarii, nomine Sclaramonda, obierunt absque confessione et fuerunt sepulti absque divino officio in culpam ipsius vicarii. Super V.° dixerunt quod dictus vicarius fregit clausuram cuiusdam arche ubi erant capite et nesciunt quid fecit de ipsis. Super VIIº dixerunt quod non tenuit scolarem. Super VIIIº dixerunt quod male. Super IXº dixerunt quod continuo portat arma vicarius. Super Xº et XIº dixerunt quod non, hoc excepto quod accepit de ecclesia quoddam manutergium vicarius. Super XIIº dixerunt quod tenuit hic publice concubinam. Super XIIIº dixerunt quod ludit publice ad omnes ludos. Super XVIº dixerunt quod male facit officium suum.
Contra laycos
Super Iº, IIº, IIIº et quarto dixerunt quod non. Super Vº, VIº dixerunt quod omnes faciunt non. Super aliis bene fit iuxta eorum posse.
Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats sobre el capítol IIIIº, digueren que Pascasi de Campos i la seua muller i una germana d’Arnau Vinader, el vicari, de nom Sclaramonda, moriren sense confessió i foren soterrats sense cap ofici diví, per culpa del mateix vicari. Sobre el Vº, digueren que el citat vicari va trencar el pany d’una arca on estaven els cabals i no saben què feu amb ells. Sobre el VIIº, van dir que no tingué cap escolà. Sobre el VIIIº, van dir que malament. Sobre el IXº van dir que el vicari porta armes de continu. Sobre el Xº i l’XIº digueren que no, excepte que el vicari va prendre una tovalla de l’església. Sobre el XIIº van dir que tingué aquí una concubina públicament. Sobre el XIIIº van dir que juga públicament a tots els jocs. Sobre el XVIº van dir que compleix el seu ofici malament.
ADDENDA:
- El vicari de Albalat era Arnau Vinader (Arnaldum Vinader, presbiterum et vicarium ecclesie de Albalato).
Els veins interrogats per la parroquia de Albalat foren: Joan Pons, justícia, Pere Spelt i Jaume Fortuny, jurats, i Pere Garriga i Doménec de Bernat, interrogats (Johannes Ponç, iustitia, Petrus Spelt et lacobus Fortuny, iurati et Petrus Garriga et Dominicus Bernardi).
- El rector que llavors regia ambdues parròquies era Gaspar Adell, el qual hi tenia residència permanent. Fins al Concili de Trento era prou normal que els rectors titulars de les parròquies no residissin habitualment en la parròquia d’on eren titulars i llavors un altre prevere de rang inferior s’encarregava de donar el servei als feligresos. Aquest fet s’ha relacionat amb la baixada de les rendes eclesiàstiques a partir de la crisi de mitjans del segle XIV que va obligar molts preveres a acumular beneficis (i rendes) per poder sobreviure, deixant desatesos així els llocs amb rendes de menys valor econòmic. Però a partir de l’esmentat concili s’obligarà els rectors a viure al costat dels seus feligresos. La inspecció de la parròquia de la Sénia fou breu i concisa i el bisbe parà atenció fonamentalment en els següents quatre aspectes: el Santíssim Sagrament, les fonts baptismals, els altars i, finalment, les peces d’orfebreria que servien per al culte. Els encarregats del manteniment eren els jurats de la vila, tal com passava a la majoria de poblacions de la diòcesi de Tortosa.
- Francesc de Paholah (Morella, 1250 – 17/10/1316) va ser un religiós i Bisbe de Tortosa. Nascut al si d'una important família de Morella el 1292 és triat canonge de Tortosa. L'any 1310, Paholac és nomenat bisbe i immediatament desmembra les parròquies de Morella i trasllada el culte de l'antiga mesquita a la recent acabada església arxiprestal. El Bisbe Paholac va celebrar sínodes (1311 i 1314) i va establir varies festes, com les de la Passió, Sant Julià, Sant Blai, o Sant Antoni. Totes elles tenen encara, a dia d’avui, molts pobles que les celebren.La seua urna funerària se conserva des del 1966 a la Capella de Santa Càndida i Santa Còrdula de la Catedral de Tortosa.
- En el siglo XVI las poblaciones de Miravet y Albalat dels Ànecs se trasladaron a la actual Cabanes, que se anexionó ambos territorios.
- La antigua iglesia de las denominadas de reconquista y parroquia referida en este artículo de Albalat dels Ànecs, es trova baix la protecció de la Declaració genérica del Decret de 22 d’abril de 1949, y la Ley 16/1985 sobre el Patrimonio Histórico Español.
BIOGRAFIA DEL BISBE FRANCESC DE PAHOLAC:
El Bisbe Paholac es un morellà històric, va cristianitzar i popularitzar la festa de Sant Antoni, instituint-la com a festa oficial en el Bisbat de Tortosa. Francisco de Paholac naixia en 1250 en el pit d’una poderosa família de Morella; va tenir una sòlida formació. Ja als 22 anys fundaria la Confraria de Sant Llàtzer i construiria a les afores del poble, a Santa Llúcia, un dels més antics llatzerets d’Espanya per a atendre als nobles malalts. En 1292 es triat canonge de Tortosa i en 1304 ingressa en l’Ordre de l’Hospital, passant a ser tresorer del Cabildo. En 1310, Paholac és nomenat Bisbe i immediatament desmembra les parròquies de Morella i trasllada el culte del Santíssim de l’antiga mesquita a la recent acabada església arxiprestal. En 1312 assisteix al Concili de Tarragona que declare innocents als templers de la Corona d’Aragó i confisque els seus bens al temps que els concedeix una pensió vitalícia. El Bisbe Paholac va celebrar sínodes, i va establir varies festes, com les de la Passió, Sant Julià, Sant Blai, o Sant Antoni. Totes elles tenen encara, a dia d’avui, molts pobles que les celebren. La festa de Sant Antoni, per tant, tindrà arrels paganes i rituals que pervenen de temps més enllà de l’Edat Mitjana, però la seva sacralització va arribar al Bisbat de Tortosa en 1333 de la mà d’un morellà: Francesc Paholac. El rector que llavors regia ambdues parròquies era Gaspar Adell, el qual hi tenia residència permanent. Fins al Concili de Trento era prou normal que els rectors titulars de les parròquies no residissin habitualment en la parròquia d’on eren titulars i llavors un altre prevere de rang inferior s’encarregava de donar el servei als feligresos. Aquest fet s’ha relacionat amb la baixada de les rendes eclesiàstiques a partir de la crisi de mitjans del segle XIV que va obligar molts preveres a acumular beneficis (i rendes) per poder sobreviure, deixant desatesos així els llocs amb rendes de menys valor econòmic. Però a partir de l’esmentat concili s’obligarà els rectors a viure al costat dels seus feligresos. La inspecció de la parròquia de la Sénia fou breu i concisa i el bisbe parà atenció fonamentalment en els següents quatre aspectes: el Santíssim Sagrament, les fonts baptismals, els altars i, finalment, les peces d’orfebreria que servien per al culte. Els encarregats del manteniment eren els jurats de la vila, tal com passava a la majoria de poblacions de la diòcesi de Tortosa. La seua urna funerària se conserva des del 1966 a la Capella de Santa Càndida i Santa Còrdula de la Catedral de Tortosa.
GLOSSARI DE PARAULES:
DELMES, DELME O DEUME: La desena part de la collita o d'altres productes de la terra, que es pagava com a tribut a l'Església o al rei i altres senyors; cast. diezmo. Tot lo deume en axí de les caualeries com de les reals heretats, Repartiment de Mall., fol 45 (segle XIII). G. de Zacosta auie V ainels e V porcels e io pregé-li que me'n dés delme... e no me'n uolg donar, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). Letres de clam que B. de Torala uos a feit de nós del deume dels escaris de uiros que'ns demana, doc. segle XIII (Pujol Docs. 34). Donats foren a clergues censals e delmes e promeyes ab què visquessen, Llull Doctr. Puer. 81, 3. Per lo ters del delme que'l bisbe de Maiorcha pren en la capdelia del bisbe de Barcelona, doc. a. 1285 (Boll. Lul. vii, 59). Com per gran profit del senyor rey e de sos delmes e comuna utilitat... sia stat determenat... que fos feta vna céquia noua, doc. a. 1381 (Codi Çagarriga 223). Que'l regne de Mallorques e el regne de València e lo regne de Múrcia conquerí sens croada e ajuda de la Sgleya, de que vuy ha tant la Sgleya que fort cosa seria de dir que de cinch regnes altres hagués tants delmes e premícies com ha d'aquests tres regnes, Muntaner Cròn., c. 36. Lo feu del castell de Claramunt ab tots sos delmes e drets, doc. a. 1410 (Alós Inv. 10). Fou ordenat... que de tot quant gonyaria donàs lo delme a la obra del monestir, Tomic Hist. 66. «Al senyor bisbe d'Urgell li paguem lo terç del delme» (Andorra). Graner d'es deume: el graner on es guardava la part de collita destinada a esser lliurada a l'Església o al senyor com a tribut (Mall.).
PRIMÍCIES:
VIGÍLIA: Acció de vetllar; estat del qui no dorm, sobretot per treballar, per preocupacions, etc. Vetlen e posen guaytes per lo mur; veus aquesta vigília no's fa per amor de guany temporal, mas per temor de perill mundanal, Sermons SVF, ii, 101. Com fos en lo llit e dormir no pogués..., cansat per longa vigília, s'adormí, Curial, ii, 138. Foren estèrils | ton sabi fondejar y tes vigílies, Collell Flor. 99. a) ant. Cadascun dels espais de tres hores en què es dividia la nit. Lo temps més conuenient per a la contemplació és de nit en la primera vigília, Eximenis Scala. En la quarta vigília, Evang. Palau.
VICARI: Home que asisteix a un superior en les seves funcions i que el substitueix i representa en les absències; en español o castellano: vicario. La A ha mès en est món vicari e loctinent seu, so és lo Sant Apostoli, Llull Cont. 346, 4. En confessió és confessor vicari de Déu, Llull Mil Prov. 432. Morí lo dit Feredich rey de Sicília... lexant la dita filla Maria, de la qual quatre barons de aquell regne... se faeren vicaris per quatre parts del regne, Pere IV, Cròn. 389. Restaren en grans e àrdues fahenes com a lochtinents e vicaris seus, Villena Vita Chr., c. 250. Vicari de Jesucrist: el Papa. Jo m'era declarat... ab lo vertader vicari de Jesu Christ, Metge Somni ii. Especialment: a) El segon superior d'una ordre religiosa.—b) Sacerdot que exerceix el ministeri parroquial sense tenir el grau de rector o ecònom. En aquesta jerarchia van papes, cardenals, bisbes, rectors, vicaris, Sermons SVF, i, 192. Bé li scombra les arenes nostre Vicari, Coll. Dames 411. Un senyor Vicari examinava de doctrina a un al·lot de casa pobre, Ignor. 4.—c) Vicari General: funcionari eclesiàstic que exerceix autoritat com a substitut i representant del Bisbe.—d) Vicari Capitular: canonge elegit pel Capítol catedral per a governar la diòcesi quan el Bisbe és mort o està impedit. :
CONCUBINATGE
BIBLIOGRAFIA:
Garcia Egea, Ma. Teresa, (1993): La visita pastoral a la diocesis de Tortosa del Obispo Paholac, 1314 (Historia i documents). Editorial: Servei de Publicacions, Diputacio de Castello, 1993. ISBN 10: 8486895413 / ISBN 13: 9788486895419
Archivo Capitular de la Diócesis de Tortosa, sección de Visitas Pastorales bajo la signatura actual Nº 276 con el título: “Visita Canónica de la Diócesis de Tortosa por su Obispo Francisco Paholac”.
Enric Guinot Rodriguez (2012): La creación de las comunidades campesinas y las parroquias rurales en una sociedad feudal de conquista: el sur de la Corona de Aragón (Mitad del siglo XII-mitad del siglo XIII). Mundos medievales: espacios, sociedades y poder : homenaje al profesor José Ángel García de Cortázar y Ruiz de Aguirre, Vol. 1, 2012, ISBN 978-84-8102-648-1, págs. 583-598
Monferrer i Monfort, Alvar (2008): Las cofradías de Castellón y sus comarcas desde la Edad Media hasta finales del Antiguo Régimen (Biblioteca de les Aules)
Monferrer i Monfort, Alvar (1998): Cati i els pelegrins de Sant Pere. Generalitat Valenciana, Serie Minor, Religión.
Monferrer i Monfort, Alvar (1995): La Salpassa - Generalitat Valenciana: Serie Minor-Etnografia.
Monferrer i Monfort, Alvar (1993): Sant Antoni, Sant Valencià. Generalitat Valenciana, Serie Minor-Etnografia, religió.
Monferrer i Monfort, Alvar (2015): La visita pastoral del Bisbe de Tortosa Francesc de Paholac a Castelló de la Plana (1315). Patrimoni històric: El Castelló Medieval. Ponències i Comunicacions, 17es Jornades de Cultura Popular. Col-lecció Monografies de l'Institut d'Etnografia i Cultura Popular de Castelló, pag. 119-142.
Relator: Juan E. Prades Bel, autor de los proyectos: "Recordar también es vivir"; "Historias del mar"; "Crónicas históricas", “Espigolant cultura: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.
EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS...
ARXIU FOTOGRÁFIC DE LA PARRÒQUIA D'ALBALAT:
domingo, 17 de noviembre de 2019
BATALLA DE LEPANTO
EL COMBATE NAVAL DE LEPANTO DE 1571, CRÓNICA HISTÓRICA, POR FLORENCIO JANER, 1856.
INTRODUCCIÓN:
EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: Gaceta de Madrid: núm. 1437, de 10/12/1856, página 4.
HISTORIA POR JANER. EL COMBATE NAVAL DE LEPANTO. Autor: Don Florencio Janer
(Conclusión.) IV. Hallábase ya el sol en mitad de su curso el domingo 7 de Octubre de 1571, cuando los primeros cañonazos que en demanda y aceptación de combate dispararon cada una de las dos poderosas armadas, pusieron en activo movimiento á los combatientes y á los miserables remeros , que encadenados y obedeciendo al terrible látigo de los cuatralvos de las galeras, iban á ser mudos testigos de una pelea la cual, por el ímpetu con que se adelantaban las naves y por los sañudos motivos que las reunían en aquellas aguas, tenía trazas de ser sangrienta y de fatales consecuencias. Al encaminarse al combate advirtió D. Miguel de Moneada al austríaco, que en aquel día se celebraba con mucha devoción la fiesta de Nuestra Señora de los Remedios en la iglesia de los Trinitarios de Valencia, y como aquel Príncipe era tan devoto de la Madre de Dios, se encomendó á ella con fervorosa piedad, y lleno de valeroso ánimo entusiasmó con su ejemplo á los que le rodeaban, dejando todos en manos del Altísimo el buen éxito de la empresa. Turbó por de pronto al Doria el venir la mayor parte de la armada enemiga sobre su escuadra y extremo del frente de batalla en que iba, estando los otros tan apartados de él, que atentos al enemigo propio que tenían delante, no sé acordarían de socorrerle. Con este intento Aluch Alí, para darle por proa y popa, llevaba su cuerno á lo alto porque tomando más espacio, pudiese con facilidad embestir superior en más de la mitad de galeras. Pero el Doria, diestro en artificios navales, enderezó contra su nave saliendo al mar, encaminando sus consejos y hechos según los del astuto corsario. Así que estuvieron á tiro de cañón, las seis galeazas venecianas descargaron su artillería sobre la armada enemiga y la desordenaron, haciendo en ella tanto estrago que, maltratadas algunas galeras, fueron poco á poco á fondo. Tan terrible ímpetu debió ser evitado desde luego por los turcos que, para eludir la lluvia de balas que caía sobre ellos, dividieron su armada en muchas escuadras, y juntándose otra vez, acometieron con una feroz gritería: por su parte los de la Liga recibieron el ataque con mucho ruido de trompetas. Las naves Capitanas, y á su ejemplo las galeras, embistiéronse unas contra otras con arrojo sin igual. Grande era el estruendo de la artillería y arcabucería. El humo de la pólvora formaba una espesa niebla que oscureció enteramente el sol cuál si fuese de noche, y puede decirse que en espacio de hora y media no se conoció ventaja alguna por ninguna parte, habiendo ambas trabado la pelea más acérrima y sangrienta que se haya visto. La batalla se había empezado por la escuadra del Barbarigo, quien arremetió con sus galeras peleando con furioso esfuerzo. El de Austria, conociendo cual era la nave de Alí por las banderas que traía, mandó al Comité Real embestir contra ella, y aferradas fuertemente, comenzaron un terrible combate, como si tomaran á su cargo todo el riesgo de la victoria ó de la pérdida. Venían con el turco otras siete galeras de las principales que acudieron también sobre el austríaco, y á la popa de la galera Real de este seguía la Capitana del Comendador mayor de Castilla, y á cada lado las galeras Capitanas del Papa y venecianos; de manera que puede asegurarse fue el centro de las armadas el sitio donde la pelea era más brava, y más triste y lastimoso el espectáculo que se ofrecía á la vista. «Jamás se vió batalla tan confusa, dice Cabrera, trabadas las galeras una poruña, y dos y tres con otra, como les tocaba la suerte, aferradas por las proas, costados, popas, proa con popa, gobernando el caso. El aspecto era terrible por los gritos de los turcos, por los tiros fuego, humo, por los lamentos de los que morían. El mar vuelto en sangre, sepulcro de muchísimos cuerpos que movían las ondas, alteradas y espumantes de los encuentros de las galeras, y horribles golpes de la artillería, de las picas, armas enastadas, espadas, fuegos, espesa nube de saetas como de granizo, volviendo erizos y espines los árboles, entenas, pavesadas y vasos. Espantosa era la confusión, el temor, la esperanza, el furor; la porfía, tesón, coraje, rabia, furia; el lastimoso morir dé los amigos, animar, herir, matar, prender, quemar, echar al agua cabezas, piernas, brazos, cuerpos, hombres miserables, parte sin anima, parte que exhalaba el espíritu, parte gravemente heridos, rematándolos con tiros los cristianos. A otros que nadando se arrimaban á las galeras para salvar la vida á costa de su libertad, y aferrando los remos, timones, cabos, con lastimosas voces pedían misericordia, de la furia de la victoria arrebatados, les cortaban las manos sin piedad, sino pocos en quien tuvo fuerza la codicia, que salvó algunos turcos.» Mas á las dos horas escasas de pelea, rechazados los españoles de la Real enemiga por tres veces consecutivas con gran mortandad de ambas partes, fue el Almirante Alí herido en la frente de un balazo, y renovando aquellos el combate, derribaron y destruyeron cuanto se les oponía delante, pudiendo D. Juan de Austria dar el grito de victoria. Debióse gran parte de ella á los esfuerzos de D. Lope de Figueroa, D. Miguel de Moneada y D. Bernardino de Cárdenas, que socorrían el combate según les tocaba, pagando el último asaz caro su valor; pues herido de un esmerilazo que le dio en la rodela sin pasarla, fue derribado y quebrantado mortalmente. D. Juan en el estanterol ordenaba desahogadamente, asistido del Conde de Priego, D. Luis de Córdoba, D. Rodrigo de Benavides, D. Juan de Guzmán, Rui Diaz de Mendoza, D. Felipe de Heredia, y por bajo del estanterol gobernaban la galera Real Gil de Andrade y Juan Vázquez Coronado. Un historiador afirma que al tiempo que un español se aceleraba á llevar al austríaco la cabeza de Alí, fue arrojado al mar; pero otros muchos aseguran que se clavó en la punta de una lanza para que fuese vista de todos, y este unánime testimonio, dice un escritor, parece digno de mayor crédito. Al propio tiempo fue entrada y ganada la galera de los hijos de Alí, y cautivados los dos por el Comendador mayor, contando el uno 17 años y el otro solo 13. Un gran clamor de los que con ánimo alegre proclamaban ya la victoria, los sonidos de los instrumentos bélicos, los alaridos de los combatientes, los áyes de los moribundos y maldiciones de los vencidos, que ya no procuraban otra cosa que ponerse en salvo, formaba todo el más terrible y horroroso espectáculo. Peleábase, empero, todavía por los venecianos intrépidamente en el ala derecha, hasta que herido el Barbarigo en un ojo por una saeta, abatiéronse los ánimos de tal suerte, que su galera hubiera sido apresada por los turcos, si no la socorriera el Marques de Santa Cruz, quien, rehaciendo la pelea, cambió la fortuna, pues se apoderaron de muchas galeras enemigas, huyeron otras hacia tierra, encallaron 20 en la playa, las cuales, abandonadas de sus tropas, fueron incendiadas después por los vencedores. Doria, que en el ala izquierda hacia frente á Aluch-Alí para pelear, había extendido su escuadra separada de la armada con el fin de evitar que le rodease el enemigo. Más este, que no podía sufrir el nutrido fuego de las galeazas, se apartó algún tanto del sitio de la pelea, hasta que, acometiendo luego de improviso algunas galeras dispersas de la Liga, pudo ensañarse en ellas y causar grande estrago en su gente. Viéronse envueltas en esta estratagema 12 galeras que quedaron apresadas, y la Capitana de Malta fue tan maltratada á pesar de los heroicos esfuerzos de valor que hicieron los que la montaban, que perecieron casi todos sus soldados con 50 caballeros y su Capitán Justiniani, recibió muchas heridas y perdió la bandera. Quizás las hubiera remolcado todas consigo Aluch-Alí, pasando á cuchillo el resto de sus tripulaciones, si no hubiera abandonado la presa por ver iba contra él la escuadra del Doria, y así, evitando al propio tiempo la pelea, se echó á huir en alta mar. Ocho galeras sicilianas, al mando de Don Juan de Cardona, le salieron al encuentro valerosamente para castigar tanta audacia, y ya iba á trabarse una pelea en que el Cardona hubiera perecido sin remedio por ser muy inferior en fuerzas, cuando el turco redobló su fuga á vela y á remo, dejándolo libre para evitar fuera sobre él la armada vencedora del austríaco. Y en verdad fue de sentir no pudieran darle alcance los vencedores, porque entonces pocos hubieran sido los enemigos que no hubieran quedado muertos ó prisioneros; pues la á primera voz de victoria que dieron los de la- Liga, redoblando los sonidos de sus instrumentos marciales, que con la gritería de los turcos y el estampido de los arcabuces, poblaban el aire de un pavoroso estruendo, decayó el ánimo de los soldados de Selim, y se multiplicó el esfuerzo de los cristianos. Aun los mismos de estos que iban encadenados al remo en las galeras otomanas, volviéronse contra sus opresores sirviéndoles de armas lo primero que les venía á mano, encontrándose así aquellos con encarnizados enemigos dentro de sus propias naves; y también los forzados de la Liga, desferrados por sus Capitanes, compraron, dice un historiador, el salir de servidumbre vil y fatigosa con las muertes de los bárbaros en cuyas galeras, llevados de la promesa de sus Generales y deseo de robar, saltaron furiosamente. «Los turcos), aunque de todas partes, heridos con mala ventura, alargaron la batalla hasta el fin del día, siempre furiosa y terrible por la esperanza de una parte y la desesperación de otra. Metíanse en las galeras á recibir la muerte antes que rendir las vidas, ciegos del furor, locos de rabia; vista miserable y espantosa.» Triste fin de gente valerosa, que no la merecieran tan desgraciada, si sus crueldades pasadas no hubieran puesto de parte del cristiano y justo el brazo invencible de la Omnipotencia divina. La noche puso fin á la batalla, que, según unos, había comenzado á las once ó á las doce del mediodía, y según otros á la una en punto de la tarde. Durante toda ella fueron saqueadas las naves enemigas, en las cuales se encontró gran cantidad de oro y plata en moneda, preciosos vestidos y otras cosas de valor, no cesando la matanza de enemigos; pues puede decirse no tanto fue batalla como carnicería. A la mañana siguiente pudo reconocerse bien á las claras el estrago causado por las armas: teñidas en sangre las aguas del mar sostenían infinidad de antenas, mástiles, cadáveres y todo género de instrumentos navales. Asegúrose que llegó á 35,000 el número de los turcos muertos en el combate, abrasados y sumergidos. La armada vencedora perdió 17 galeras y 7,756 hombres, y de los enemigos fueron hechos cautivos 7,920, perdiendo 167 naves. De estas se apresaron 117 galeras, de galeotas y fustas 13, tocando á los vencedores 117 cañones, 17 pedreros con 256 piezas menores y 3,486 esclavos. En una palabra, quedaron los turcos completamente derrotados, y el día 7 de Octubre recibió la cristiandad entera satisfacción completa de los horrendos ataques que hasta allí había sufrido del solio otomano. No tardó D. Juan de Austria en enviar la feliz nueva al Rey D. Felipe II con D. Lope de Figueroa, al santo Pontífice con el Conde de Priego, y á los venecianos con D. Pedro Zapata, Gentil-hombre de su Cámara. Recibieron después las relaciones circunstanciadas de la batalla, el nombre y número de los muertos y heridos, los más heroicos hechos de armas, y los galardones que merecían todos los combatientes, porque en valor en el pelear y en ánimo para vencer, no hubo diferencia entre españoles y romanos, alemanes y venecianos. Todas las naciones, dice Cabrera, pelearon como leones. Así fue en efecto, y Bun- que el número de cristianos muertos, contando los que fenecieron después por la mala curación de las heridas envenenadas, no fué exorbitante, sino muy al contrario incomparable con el de los turcos que fenecieron, prueba claramente que hubo choques y abordajes tremendos, donde la fortuna mudó no pocas veces de parte. Hasta el mismo D. Juan de Austria salió herido sin saber cómo, de una cuchillada. También selló con su sangre la victoria el héroe-autor, el ingenio de los ingenios, la gloria y el desdoro de España al mismo tiempo, en fin, el inmortal Miguel de Cervantes Saavedra. (1) Tal fue el combate naval de Lepanto. Pero suceso tan importante, victoria tan completa y memorable, nos produjo los resultados que eran de esperar, porque las desavenencias debilitaron á los vencedores. Por de pronto se resintió el Duque de Florencia, no cumpliéndose con él conforme lo capitulado con Su Santidad, y dieron que temer á Felipe II, los movimientos políticos de Flandes y Francia. Receloso de suyo este último de cualquier poder que pudiera hacer sombra á su autoridad, opúsose desde luego á que admitiera D. Juan de Austria la corona Real con que le brindaban los cristianos de Albania y Macedonia, y el General de Venecia no accedió á la expedición que propuso el vencedor contra los Dardanelos; En medio de estas demoras se aplazó una nueva expedición para la siguiente primavera, desconociendo las fuerzas del imperio turco , puesto que se creía habían quedado, con la derrota de Lepanto, imposibilitados para largo tiempo. Pero sucedía todo lo contrario. Perdió, sí, el Imperio otomano sus más aguerridas tropas y sus mejores naves en el combate del 7 de Octubre, mas no era nación tan pobre ni tan insignificante que no pudiese levantar en corto espacio de tiempo nuevos ejércitos con nueva y poderosa armada. Hé aqui por qué reanimados los turcos, cuando el Embajador de Venecia se llegó á pedir audiencia al Gran Visir, fue recibido con las siguientes altaneras palabras: — ”Sin duda vienes á escudriñar hasta dónde llega nuestro desaliento, tras el desmán que acabamos de padecer, pero ten desde luego entendido que media grandísima diferencia entre vuestros quebrantos y los nuestros. Al quitaros un reino, venimos á cercenaros un brazo y vosotros, al dispersar nuestra escuadra, no habéis hecho más que afeitarnos. El brazo quitado ya no retoña, pero la barba rapada asoma luego con nueva pujanza…”, y efectivamente, no estuvo por demás semejante contestación, pues durante el invierno posterior á la batalla de Lepanto, que lo pasaron los de la Liga en despachos, pareceres y contestaciones, construyeron los turcos en los astilleros de Constantinopla, sin el menor aparato, 150 galeras y ocho galeazas, presentándose por Junio del año 1572 con una armada de 250 naves. Tan grandiosas fuerzas no pudieron menos de intimidar á los venecianos, acaso por la cercanía del turco, y por creer llevarían en su ira la mayor parte, por lo cual pidieron la paz y la firmaron con tales condiciones, que más bien parecía eran ellos los vencidos, y no los que habían coadyuvado en la célebre victoria de Lepanto. El Pontífice, sin embargo, continuó en la Liga, y al saber Felipe II la separación de los venecianos, conformóse con su acostumbrada serenidad, y aseguró á Pió quedaba siempre á su cargo contrarrestar á los enemigos del nombre cristiano, y escudar todos los pueblos católicos. Con sin igual donaire tomaba también el valeroso D. García de Toledo la 'noticia del comportamiento de venecianos, pues refiriéndose á ella escribía desde Nápoles á 8 de Abril de 1573. «Pues Dios ha sido servido que la Liga no dure, esto debe ser lo que más conviene á su servicio, y por este camino nos debe querer dar mayores victorias que las pasadas contra sus enemigos; y habiendo sido el no durar cosa antevista, antes que se supiese, no hay para qué espantarnos de ello, con que quedemos amigos como antes, que esto á mi parecer conviene, y que cada uno atienda á atar su dedo.» Parecía que de todos modos debiera sacar la España algún fruto de aquella famosa batalla que conmovió el mundo, y cuyo nombre suena aun hoy día con admiración y respeto en todos los labios. ¿No hubiera sido fácil la conquista de las costas y plazas fuertes africanas bañadas por el Mediterráneo, quedando D. Juan de Austria por soberano de todas ellas? Tan lejos de esto, al poco tiempo surcaban ya de nuevo todos los mares poderosas escuadras turcas, sufriéndose de nuevo sus terribles y continuados embates. Y sin embargo, las consecuencias del combate naval de Lepanto hubieran podido ser de excelentes resultados, no solo para España y para las Potencias que entraron en la Santa Liga, sino también para todas las naciones de Europa. Si se hubiese dado otro sesgo á las disposiciones que se tomaron después de una victoria de tan colosales medidas; si se hubiese utilizado el pavor que quedó en el pecho de los turcos al sufrir derrota tan completa; si se hubieran orillado intereses mezquinos y recelos infundados , que hacían sombra á las miras nobles, patrióticas y desinteresadas del vencedor de Lepanto; si los efectos instantáneos que produjo aquella célebre jornada, efectos físicos y morales de grande consideración , no solo sobre el Imperio turco, sino también sobre las demás coronas de Europa, émulas de la de Felipe II, se hubiesen aprovechado de otra manera; si, en fin , hubiera mareado D. Juan de Austria sobre Constantinopla , apoderándose de ella y dado al través con la Potencia otomana , brindando á la Grecia entera con su libertad, y ondeando el pendón castellano en las vastas regiones dominadas por la media luna, otras hubieran sido las consecuencias de aquel tremendo combate, otros sus ventajosísimos resultados. Atravesáronse con todo, pareceres diversos después de la victoria; temió quizá Felipe II el engrandecimiento de su hermano; y no acordando la Liga una conquista general del Imperio derrotado en Lepanto, tuvo Selim tiempo para rehacerse y más tiempo la discordia para sembrar cizaña entre las Potencias coligadas. No obstante, á pesar de esto, el combate naval de Lepanto ocupará siempre una de las más brillantes páginas de la historia de España.
- 1) “No fue Cervantes el único escritor español que se halló en la célebre jornada del 7 de Octubre de 1571. Estuvo también Cristóbal de Virués, é igualmente tomaron parte en ella Gerónimo Corte-Real, caballero portugués, á quien hemos tenido presente, y Gerónimo Torres Aguilera, que habló del mismo combate en una Crónica y recopilación de varios sucesos impresa en Zaragoza en 1579”.
ADDENDA
- CRISTÓBAL DE VIRUÉS (Valencia, 1550 – óbito Valencia, 1614) fue un militar, dramaturgo y poeta épico español del Siglo de Oro. Fue de familia distinguida; su padre, Alonso de Virués, fue un médico amigo del humanista Luis Vives. Sus hermanos fueron personas relevantes de la vida intelectual valenciana: Jerónima fue una experta latinista; Francisco fue poeta y doctor en teología; y Jerónimo, médico y poeta, perteneció a la Academia de los Nocturnos. El mismo Cristóbal de Virués fue apreciado no sólo en Valencia, sino también por algunos de sus contemporáneos de la Corte, como Agustín de Rojas, Lope de Vega, y Miguel de Cervantes. Cervantes elogió su heroísmo en el Canto del Turia y alabó su poema épico El Monserrate en el escrutinio de la biblioteca de Don Quijote; también lo incluyó en el llamado "Canto de Calíope" en el último libro de La Galatea y en Viaje del Parnaso. Con Lope de Vega se relacionó cuando permaneció desterrado en Valencia, periodo durante el cual Lope de Vega absorbió y elaboró aspectos del teatro valenciano que le llevarán a la creación de la comedia nueva. Cristóbal de Virués siguió la carrera militar, luchó en la batalla de Lepanto y en Milán, y se retiró con el grado de capitán a su ciudad natal en 1586.
![]() |
| Batalla de Lepanto 1571. Óleo sobre lienzo, Wikipedia.. |
domingo, 10 de noviembre de 2019
EL CASTILLO MEDIEVAL DE CORBÓ (BENASSAL)
GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LAS PROVINCIAS DE VALENCIA, CASTELLÓN, TERUEL, ZARAGOZA, HUESCA, TARRAGONA:
EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....
Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR"; "HISTORIAS DEL MAR"; "CRÓNICAS HISTÓRICAS", “ESPIGOLANT CULTURA: Taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.
(Proyecto): CULTURA Y PATRIMONIOS DE BENASAL Y DE LA ANTIGUA TINENÇA DE CULLA (CASTELLÓN).
"EL CASTILLO MEDIEVAL DE CORBÓ, TÉRMINO MUNICIPAL DE BENASAL".
Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Las historias escritas que me acompañan, me ayudan a pensar, a imaginar, a vivir, y a experimentar un mundo de vidas muy diferentes a la mía". J.E.P.B.).
INTRODUCCIÓN: Carta puebla de Constanza de Alagón del año 1263, “lliura i dona al seu fill Guillem d’Anglesola els llocs de Culla, Vistabella, Villafranca, Benassal i Atzeneta”: (...totum castrum nostrum de Culler cum omnibus aliis castris et fortitudinibus ac locis que sunt sita et posita infra terminus dicti castri de Culler, videlicet, castrum de Corbó, et de Boy et de Vistabella...”).
EXPOSICIÓN DOCUMENTAL: La fortaleza medieval de Corbó es un castillo roquero de fundación islámica, el cual fue citado en diversos documentos medievales a partir de 1157. El castillo quedó despoblado y abandonado en el año 1612.
- La ubicación geográfica del llamado “castrum de Corbó” se encuentra sobre una peña o mola llamada el “Castell del Moro” (el significado la gente del Maestrazgo denominan “mola” a las formaciones rocosas de los antiguos acantilados jurásicos de origen marino, que coronan las montañas del Maestrat-Maestrazgo castellonense) pues bien se trata de una mola tabular alargada de unos 2000 m2 de superficie bastante llana, es una formación rocosa de calcárea de arrecife fósil formado en un antiguo mar jurásico, la impresionante erosión a que se ha visto sometido este monte ha hecho que la muela quede perfilada en su entorno, quedando circundada por altos escarpes rocosos que le confieren el aspecto de inexpugnable fortaleza natural.
- Fue sin duda la cualidad, de una fácil adaptabilidad defensiva, la que propició que junto al paso de un camino primitivo se asentaran ya con anterioridad al medievo otras civilizaciones más remotas en tiempos de la Edad del Bronce, del Hierro antiguo, y de cultura ibérica y romana, que convirtieron esta ubicación en su habitad rodeado de defensas naturales de tipo geológico, y la edificación de primitivas fortificaciones con muros levantados por hombres erigidos a 1083 metros de altura sobre el nivel del mar actual, siendo caudillos y reyes de la mola, oteando incansables, los peligros de este vasto su territorio, dominado a los cuatro vientos por las omnipresentes piedras épicas.
- Las escasas ruinas que dan testimonio del castillo de Corbó y del pequeño poblado, alquería y “villam” que hubo a sus pies, los restos de este castro están en el actual término municipal de Benassal, a 10.500 metros al noroeste del casco urbano del antiguo “Avinççal”, sobre la mola llamada el “castell del Moro”, topónimo local del lugar llamado y conocido popularmente así, y que se encuentra a la derecha de la carretera que une Benassal con Vilafranca del Cid, entre los puntos kilométricos 10 y 11, sobre el barranco de “Enramos”.
ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN EMILIO PRADES):
PROTECCIÓN DEL MONUMENTO: El Castillo de Corbó/castell de Corbóns, es un bien patrimonial declarado Bien de Interés Cultural, BIC según la Ley 16/1985 de 25 de junio del Patrimonio Histórico Español. Anotación Ministerio R-I-5-0010797, Declarado Bien de Interés Cultural según la Ley 4/1998 de 11 de junio del Patrimonio Cultural Valenciano. El Castillo de Corbó/castell de Corbóns se encuentra calificado como Bien de Interés Cultural bajo la protección genérica de la Disposición Adicional Segunda de la Ley 5/2007, de 9 de febrero, de la Generalitat Valenciana y del Patrimonio Cultural Valenciano.
ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN EMILIO PRADES):
- Guillem de Anglesola fue uno de los repobladores del Maestrazgo y del Alcalatén, después de la conquista del Castillo y Señorío de Culla en 1233 por su suegro Blasco de Alagón. Por los servicios prestados en esta causa recibió como posesiones dicho señorío, casas en Segorbe, y otras donaciones en el término de Sagunto. Estuvo presente en el Consejo que tuvo lugar en Barcelona en el año 1253 en el que Jaime I estableció las últimas modificaciones respecto a su sucesión, que fueron juramentadas por su primogénito del entonces infante Alfonso. En 1258 participó, nuevamente con las tropas del rey Jaime I, en la campaña para acabar con las revueltas del caudillo musulmán Al-Azrac. Murió en el asedio a León en el año 1296. Se casó con Constanza de Alagón con quien tuvo tres hijos, Guillem, el heredero, que fue Guillem IV de Anglesola; Ramón, que llegó a ser obispo de Vic, como lo fuera anteriormente su homónimo tío, entre el 6 de agosto al 9 de septiembre de 1306; y Marquelina, que casó con Pedro III de Queralt, barón de Queralt.
BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:
- BARREDA EDO, Pere-Enric (1989): “La carta de població de Benassal (1239)” . Editorial Ayuntamiento de Benasal. ISBN 978-84-505-8242-0 / Edición N.º páginas 100 pp. / año 1989.
- BARREDA EDO, Pere-Enric (2010): “Les cartes de població del Maestrat- Cartas de población del Maestrazgo”. Editorial Centro de Estudios del Maestrazgo = Centre d'Estudis del Maestrat / ISBN 978-84-937722-0-8 / Edición N.º páginas 140 pp. / año 2010.
- BARREDA EDO, Pere-Enric (2012): “Nacimiento de nuestros pueblos”. Editorial Centro de Estudios de La Iglesuela del Cid / ISBN 978-84-615-8148-1 / Edición N.º páginas 72 pp./ año 2012.
- BARREDA EDO, Pere Enric (1986): “Llibre dels capitols d'Herbatges de la Tinença de Culla (1345-1805): Introducció, notes, text i índex”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló de la Plana 1986, n.º 62, p. 447-562.
-BARREDA EDO, Pere Enric (1989): “Un inventari dels documents de la Tinença de Culla a l'arxiu de l'Orde de Montesa en el segle XV”. Boletín del Centro de Estudios del Maestrazgo, Benicarló 1989, N.º 27, p. 85-96.
-RABASSA VAQUER, Carles A.; BARRERA AYMERICH, Modest; PÉREZ LOBO, Luis Miguel (1990): “Catàleg de l'Arxiu Municipal de Culla”. Valencia. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990. (Arxius valencians; 10). 84-7890-088-8.
- ARXIU VIRTUAL JAUME I. Documents d'època medieval relatius a la Corona d'Aragó. Diplomatari de Blasco d'Alagó» (en catalán). Castellón: Universitat Jaume I. 2006. Consultado el 3 de marzo de 2017.
- CONDE Y DELGADO DE MOLINA, RAFAEL (1985): “Pergaminos aragoneses del fondo Sastago del Archivo de la Corona de Aragón”. Cuadernos de historia Jerónimo Zurita (51–52): 295-349. ISSN 0044-5517.
- GARCÍA EDO, VICENTE (1986): “Blasco de Alagón”. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (62). ISSN 0210-1475.
- GÓMEZ BAYARRI, JOSÉ VICENTE (2008): “Cartas Pueblas Valencianas concedidas a fueros aragoneses”. Aragón en la Edad Media (20): 391-412. ISSN 0213-2486.
- UBIETO ARTETA, ANTONIO (1975): “Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista”. Vol. I. Valencia: Anubar. OCLC 469600477.
- ZURITA, JERÓNIMO (2003) (1562). ÁNGEL CANELLAS LÓPEZ, ed. “Anales de la Corona de Aragón”. Zaragoza: Institución Fernando el Católico (C.S.I.C.).
ARCHIVO FOTO-IMAGEN:
Textos y fotografías cedidos por J. E. Prades Bel.



